the way

Encara em not flotant dins aquells braços, estreta, protegida, com si de sobte res no fos real més que el llit i el viatge amb els ulls clucs. I aquella nit, la gent que caminava pel carrer o que dormia a l'habitació del costat no podia intuir la importància d'aquella combinació perfecta dels quatre braços que entre tristesa i coratge equilibraren els llençols. 

El fred m'espassa, quan hi pens. 

pipes

Menjar pipes, menjar-se el cap... és igual. Tot arriba als llavis, desgastant-los per la sal, mossegant-los per la ràbia o utilitzant-los per escopir. A més, sempre queda qualque bocinet de closca entre les dents. I molesta.

uuuuu

Un dia rebentarem amb fotos i revelarem capes de llençols i coixins. Convidarem a beure, a riure i a viure a qualsevol metre quadrat i en qualsevol color. Perquè tothom sap que no és una putada una sèptima a cada cap de cantó.


PD: Un baix continu sí que ho és.

cadència

No puc evitar evadir-me segons quins moments que jo no vull viure, que mereixerien un cop damunt la taula i un sermó -profà-, un toc d'atenció, un reinici, un "pobret, que ets de curt". El calcetí es gira, no hi ha volta de fulla, i és fàcil donar ordres si el teu despatx té més sales que ca meva. 

PD: La llista de planetes té ara cadència imperfecta i ja ningú no sap on és Plutó. 

4

Jo només puc pensar en flors vermelles i liles que s'enfilen i que a les quatre sonarà una cançó

(i això que mai m'han motivat les flors).

vint-i-un

Una gran cançó per un gran dia. 

nou hores i mitja

què sexy, què dolça i què freda.

pens?

Escric aquí com si ho llegís tothom i escric a la revista com si no ho llegís ningú. Em bec el cafè fred, si el bec, si hi pens, perquè de vegades em pens que haver posat la cafetera al foc ja és suficient. Ara que hi pens...un segon. Ja, ja l'he begut. Perdó. On era? Ah, sí, pens coses que no faig, faig coses que no pens, i vull fer sempre allò que vull. Esper, sempre, alguna cosa, i quan no esper m'esper a mi -sempre vaig més envant que jo mateixa, estic farta d'esperar-me-. 

sht

Canviaré les cordes de la guitarra, deixaré que em creixin les ungles i posaré call, que estic inspirada i fa sol i comença a ser necessari dormir arrufada. I tot això junt fa que pensi que estic bé, aquí, que enyorava la rutina i un batec de cor tranquil. 

ara

Sempre m'ha molestat el tic tac del rellotge, em despista, m'obliga a seguir el seu pas amb qualsevol cosa que estigui fent: llegir, escriure, caminar, respirar... tot, al seu ritme. I una merda. Per això sempre he posat els tics tacs dins un calaix, tancats defora o amb la pila treta. Que desapareguin tots o que empipin a qui no enyora, però a mi, els tics tacs, que em deixin fer. Que s'apaguin, que s'inutilitzi el temps, que no existeixi l'espera. Perquè jo ho vull ara.

fregapeus

No m'agrada dur arena aferrada als peus ni el renou que fan quan es freguen, però la pau absoluta que aporta el moment en què l'única cosa important del món és jugar amb els peus no és comparable amb res. El dit petit té vida pròpia i encara m'agrada fer croixir els ossos. Caminar descalça és un dels plaers de la vida i els calcetins fan estimera. Però jo, ara, vull fregar els peus, vull jugar a escala mil·limètrica amb moviments sutils que repercuteixin al cos com un alè de vent dins l'aigua... i vull que sigui a quatre peus.

no té títol

No sé si som tan conscient de com som perquè ja m'entenc o si ara que m'entenc som més així com som. No sempre seré així i pensaré que no m'entenia gens, però ara em super a mi mateixa. Em duu molta feina aguantar-me, respirar. Estava convençuda que sovint el meu problema eren els altres, però ara veig que no. Quan menys m'ho esper apareix una llàgrima que desembossa els pulmons i al mateix temps m'atura, em diu que tranquil·la, que em doni unes hores d'egoisme màxim i que després torni a la vida real. Com una pausa a publicitat. 


El problema de la publicitat és, però, la temptació del zapping. Intentaré no caure-hi. 

Manel i la gent normal

M'encanta.

anilataC

Sent que tenc errors enlloc de cèl·lules i ràbia enlloc d'alvèols. No ho sé, no sé què he fet tots aquests anys i no sé què faré quan recuperi la respiració, quan el meu cos no doni motius als ulls per no ser de color cel, quan rompi el mirall i els bocins m'ajudin a excavar fins a l'ànima.

clau

Una vena als ulls, pany i clau al cor, tristesa. No sap que és certa la seva vida, que no hi ha enganys ni errors, que els dies passen, que l'arena cau, que comença l'espectacle si vol donar-se el privilegi de ser feliç, de deixar-se estimar, de deixar-se veure, de ser lliure, d'obrir els ulls, de tirar la clau, de cridar, de confiar, de sentir. De viure.

mi

Volia escriure que la guitarra té un mi que li penja però ara ho trob una bajanada. 

Demà canviaré la corda i em donaré corda a mi.

lux perpetua

Blau, vermell, blanc, negre, requiem aeternam. Cinc entre milers. Cinc entre rialles i una convivència inèdita, superada, amistat reforçada i autèntica, sense amagar absolutament res. Em sap greu. Si de ver parla la mirada, ja ho ha dit tot i ho tenc tot guardat, i m'ho guard, és meu el record, és meva la pell de gallina i és meu el calfred d'un forte multitudinari. Són meves les vostres rialles perquè m'han quedat clavades i és meu el cànon del pentàgon regular. És meu i és vostre perquè és nostre. M'ho penjaré tot pel coll i sentiré la cardina que canta a qualsevol lloc del món.

No sé ni sabré mai si seria igual encara que la rutina del dia a dia no tengués final. És així, i punt. I és mel aquesta lux perpetua.

Manual del bon polític

Per ser un bon polític s'han de tenir clares una sèrie de qüestions que resulten imprescindibles:

- Allò més important dels ciutadans no és què necessiten, és què votaran.

- Mai no s'ha d'estar d'acord amb l'opinió dels partits contraris.

- S'ha de fer política d'oposició, tant si s'està a l'oposició com si s'està a l'equip de govern.

- L'educació pública no és important, només duu despeses.

- La llei principal és l'acció-reacció. Una qüestió pot esdevenir la més important del món quan algú la critica.

- Cada setmana és una cursa per veure qui surt més als mitjans de comunicació.

- S'ha de xerrar molt malament, molt. Com més, millor.

- No hi ha acord possible, i si hi ha acord, es farà en desacord amb l'acord.

- La demagògia és la principal aliada.

- No fa falta complir les promeses electorals, tanmateix als ciutadans els és igual si no es compleixen.

- Per cridar l'atenció no s'han d'arreglar clots, s'han de fer carreteres i grans construccions.

- La culpa és sempre de la institució superior, sempre que no sigui del mateix color.

- La importància dels càrrecs és directament proporcional al temps de retard amb què s'arriba a un lloc.

- I sobretot, el cotxe ha de ser car. Molt car.

Continuarà...

Lluna

Sempre m'he demanat per què putes existim. Encara anava a primària i record que un dia em vaig mirar les mans i vaig pensar: hi ha alguna cosa que se m'escapa, per què som aquí? Em posava nerviosa pensar en això, i tot i que ara ja m'he avesat al misteri, de tant en tant encara caic en la temptació d'intentar solucionar la gran incògnita, la pregunta del milió, de comptar els metres de profunditat d'un pou sense fons. Segurament tot això va venir per allò de què va ser primer, l'ou o la gallina? De vegades una simple pregunta té més repercussió que qualsevol lliçó teòrica, perquè des d'aquell dia mir la Lluna transmetent-li tota la meva confiança per si un cas s'anima a contar-me el secret del cosmos. Sí, ja sé que no aclariré res, però almenys la mir.

PD: quan, de petita, anàvem en cotxe i hi havia la Lluna, em pensava que venia amb nosaltres perquè no la passàvem de llis com fèiem amb les cases i els arbres. I després va resultar que per molt innocent que fos aquella idea, era la pura veritat.

aire

Que la gent es posi contenta, que és molt divertit jugar amb l'aire i anar repartint esclafits a tots els cotxes que passen. I que ha arribat l'estiu! I hem d'anar a fer xopets i arrossos amb bolets al Vermut, hem d'anar de poble en poble i de verbena en verbena, hem de fer feina però ens agrada i som els millors, hem de fer festes al terradet de ca nostra i hem d'anar de concerts, de platges, de piscines i d'altres coses. Hem de cantar molt! Bé, jo cantaré, només avís. I tocaré el piano, quin remei. La calor menja i el cos degota. El queixal ha passat a millor vida i la meva boca l'enyora, crec no em perdona i que s'ha enfadat amb mi. De ver, alegria, que fa sol i fa bon dia i jo vaig dir que a l'estiu aniria al gimnàs. I encara ho pensava, que hi aniria, però avui he caigut que encara no hi he anat i que ja ha arribat l'estiu, tiritirirí, i que estic de puta mare. No fa falta anar gaire enfora per trobar la bíblia, per menjar síndria com els animals, com els pardals de la política, que és el circ més divertit de l'univers, si no fos que tenen la paella pel mànec, tot i que jo juraria que, com a màxim, només utilitzen el microones per governar. Xaval, quin mal de galta. Si no em queix no sé escriure, si no véns no sé com viure, si m'encalces em faig gran.

final de MEM, principi de...

1 dia

2 exàmens

3 anys

4 amigues

5 veus

kyrie

He llegit tres-centes pàgines amb un parell d'hores mitjançant la tècnica de lectura en paracaigudes, que vendria a ser l'evolució de la tècnica diagonal per a llibres extremadament avorrits i inútils. Es tracta d'anar passant pàgines amb una ràpida ullada superficial, ignorant completament paràgrafs plens de noms i anys, i també els que estan en cursiva. S'ha de llegir, si escau, l'inici dels paràgrafs per mirar si l'autor s'ha dignat a canviar una miiiica de tema, i passar de llis si resulta que no -però millor, un no sap mai què és sort-. És important, també, tenir el radar posat per si durant la gran caiguda detectam una idea principal. Aquí convé matrixar, escanejar, i reprendre la velocitat. Tot això ho he fet mentre escoltava música del Renaixement.

Estic acabada, ho sé.

kjfsdnfkjadsn

Lila paret

Negre calçons

Lila carpeta

Negre futur

Negra la nit

Blanca roseta

Sobra una setmana i encara falta un moment que tenc guardat i preparat per acabar tancant els finestrons -sense rodar clau-.

Escolta, escolta... Què? És l'estiu, el sents? Que si el sent? Em trepitja els apunts i em despista la història.

silenci, que dorm

Quan el tengui cara a cara li diré: "Ei, tu, que dorms?". I farà un simple gest amb la cella que voldrà dir que sí, que dorm, i que no ha entès que allò que realment li volia transmetre en bones paraules és que, per favor i si és tan amable, vagi a provar sort a un altre país, que segur que troba l'èxit, que és molt bo. "Ei, ets bo, encara hi ets a temps, home! Ànims, que tu pots!". Però res. Es posarà a escriure, en blanc, blanques, fins que ho haurà enblanquinat tot, i després farà de Dori una altra vegada.

Tothom sap que no li diré res. Evitaré tenir-lo cara a cara.

anemiscovulavepirlollum

Mosca passadís. Obrir habitació. Mosca habitació. Mosca renou. Catalina no poder dormir. Mosca volar llum llum llum habitació. Mosca no sortir. Catalina idea. Llum habitació off. Llum passadís on. Mosca sortir! Mosca volar llum llum llum passadís. Llum passadís off. Llum habitació on. Ràpid. Tancar habitació. Apagar llum. Catalina dormir sense renou. Bonanitsitcolgues.

instint

Vull parir. Supòs que un dia deixaré de ser tan meva, tan egoista en aquest sentit, i voldré dedicar la meva vida a una persona que s'anirà formant lentament dins el meu cos. Vull passar hores i hores mirant aquesta personeta, em vull jeure al sofà amb ella damunt i notar la tranquil·litat més absoluta, l'estimació més plena, la connexió més natural del món. Li cantaré moltes cançons, això segur.

M'ha fet enveja... què hem de fer? Demà hi ha examen d'anglès.

vocal, -s, -en, -in

Si un guitarriste toca en una vona tecnica de dits pero les cordes están desafinades val mes que quedi a casseva a veure es fútbol per la sexta. Tanmateix em olvidat que ses cordes se poren afinar, y com que resulta què es de mel i sucre, el dexam que toqui axi.

Ja m'enteneu.

canta, cardina torrentera

Tots els camins duen a Roma, diuen, però divendres el seu camí va arribar a les coordenades que nosaltres ocupàvem. Espai i temps es posaren d'acord per una vegada. No ens havíem adonat que necessitàvem aquella coincidència fins que la vàrem tenir davant els nostres ulls. Quina precisió, quina perfecció. Oblidàrem què era qui i ens dedicàrem de ple a qui érem realment, sense parets. 

Va ser una d'aquelles situacions que omplen tant, que vessen. 

vull ser astronauta

Després d'això, dormiu, o plorau, o cridau, o enviau-ho tot a la merda! És igual!

animals

Tenim dos moixets nous a ca nostra. Ben petits i ben negres i ben ximples. He arribat i els dos cans i els dos moixos es miraven i s'ensumaven amb més respecte del que mostren algunes -o més- persones. Persones? Éssers, elements -com deia avui el folklorista-, individus aparentment vius, intel·lectualment amorfs com el mosquit que avui dematí m'ha despert a les sis i que no m'ha deixat dormir pus. Era gros i feia un renou que picava el cervell -i ell, també, la pell, clar-. I quan em tranquil·litzava i m'adormia un poc... tornava a passar com una moto per devora la meva orella. Tanta sort que el renou m'ha entrat per una i m'ha sortit per l'altra, tot i que no m'ha deixat dormir.

||

Ja tenc ganes dur arena pertot, d'agafar calor fins al màxim, d'entrar dins l'aigua i fondre'm. Tenc ganes de pausa, d'horabaixes eterns, de nits a la fresca, de despertar-me i posar-me el biquini directament. Tenc ganes de beure aigua gelada, de menjar gelat, de gelar-me l'ànima a Cala Murta, de congelar el temps. Tenc ganes de jugar a pales, Mònica, jugues? O a ping-pong, tria! O una cosa darrera l'altra! No frissam! I no em facis córrer, ja ho saps! Tenc ganes de cantar amb els vidres del cotxe oberts i de fer escoltar Antònia Font als guiris! Wa yeah! Queden xuxes? Tenc ganes de pegar un capfico en pèl i convertir-me en la llibertat en persona, de fer el mort amb les orelles mig enfonyades, ara hi sent, ara no hi sent, i que les ones em guiïn, que em fii d'elles completament! I no en parlem, de les verbenes... Bé, atur, que em pegarà un ataquet. No sé si és que tenc ganes d'estiu o que ja em fa oi estar aquí tancada amb la taula plena de papers i sabates enrevoltant el llit. 

No estaré gaire a fer-me meva una tovallola... jo només avís!

patxanga

No hem de passar pena, que la raó no és seva i el cor és meu. Fregirem patates per acompanyar-ho, collirem nispros, afinarem cordes, i patxanga. Tanmateix sempre tendré celletes que em facilitaran la vida. I a més, no hi ha por, perquè pas gust de sentir dues ovelles que es xerren fent quartes justes.

ca nostra

play

Ho ha dit i l'ha clavada: "tots ho som un poc, bons i dolents". Té tota la raó. Hi ha dies que m'hi sent, dolenta, i hi ha dies que ni em sent. Diria que la dona de la neteja que cada dilluns i cada dimarts frega el passadís de la cedotze ve per escoltar-nos. I si li encanta la història? I si li encanta, senzillament, aprendre coses? Quantes coses deuen aprendre, escoltant darrere les portes? És curiós. Ja ho vaig pensar l'altre dia i avui ha tornat a comparèixer. I me n'he tornat. Tremola el volant i tremola l'ànima, escolt deu vegades seguides la mateixa cançó, són coses que passen, "dormies mig agafada al meu braç", m'encanta Manel, em canta, em canta a mi! I li cant, i "la cara que feies a l'anar girant crec que era de felicitat", i no sé què faig però necessit harmonia, necessit saber harmonia i definir-me amb més de tres acords, "per una vegada he entès el que cal, passi-ho bé, que m'esborro del mapa", ja arrib? no sabia on em trobava, sí, ja arrib, la torn a posar i "llavors, bonica, dependrà de tu", i si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys? És la pròxima després d'aquella. Què bé que faci olor d'estiu. Que arribi... però mentrestant, a dormir prest.

cedotze

El dia ha estat regular fins que devers les tres del migdia ha comparegut el dijous i la cedotze ha estat nostra com ho han estat tants de llocs durant aquests tres -dos...?- anys. S'acaba. No m'ho trec del cap. La cançó, trista, feia ganes de plorar, de cantar-la més i millor, de no saber què dir quan acaba o de només pensar en un "vos estim" que ha estat mut. Ja sortirà. I dijous serà cada dia, dijous anirem de festa i dijous serà sempre un poquet nostra.

mem

Intro: abans de començar la classe hem improvisat una espècie de combat musical entre nosaltres i la classe del costat. Ha sorgit, així, de sobte.

La humanitat d'un professor es demostra quan és incapaç de rompre un moment màgic. Les formes de la música instrumental de l'època barroca són perfectament aplaçables, i hagués estat il·lògic seguir amb l'explicació del dia anterior. Sé cert que ha tengut un conflicte interior de "he de continar amb la teoria, però no, ara no puc". El sentit comú ha guanyat, per sort, a l'obligació de seguir el programa, de donar els apunts, de contar la Història. No hem sortit del tema, però la classe s'ha fet d'acord amb les nostres necessitats -i amb les de la professora-.

pim pam

Aquesta bateria és de sa mateixa marca que sa meva.

metrònom

Mon pare menja pipes aquí defora, amb na Nespla darrere darrere, i en Siset ha fet una bona beguda a l'estanc de peixos. El sol es pon. Ho retir. Aquest bocinet de Terra pon el sol i un altre bocinet el farà sortir, i començarà un nou dia per a milions de persones amb un camí per seguir. Que ho facin amb ganes, que si no res no és comestible. Mentrestant, aquí, les gallines es passegen amb el seu estilàs, miren aquí, allà, vigilen, espipellen, i van pujant, una a una, a la figuera de moro que cada dia els fa de llit. Mon pare ha acabat de menjar pipes i ara ha decidit menjar un parell de carquinyolis que vaig dur de Menorca. Diu que són com a sospiros, però més bons. I què fa aquest metrònom aquí damunt? Deu fer mesos que qualcú -jo?- el va posar aquí i ningú ha gosat trobar-li un lloc més adient. No haurien d'existir, els metrònoms, vaja un invent. No hi ha res millor que el cor, per marcar el ritme. És el nostre metrònom particular i té un pes aleatori que fa més entretenguda la vida. Ara mon pare canta. Deu tenir el cor allegro, no et fot. M'hauria d'aturar d'escriure, que ara ja dic massa dois.

butterfly

Un sebel·lí ha planejat per davant el cotxe mentre jo prenia la decisió de tocar de peus a terra d'una vegada. Si ho sabés, que el seu vol ha contribuït al meu aterratge! A partir d'ara caminaré de puntetes. Les puntetes seran aquesta espècie de matrimoni que he de crear entre la Conselleria d'Educació i jo i les poques ganes que tenc de posar-me l'anell de per vida. Potser arribaré als seixanta anys i hauré passat tota una vida fent de mestra, hauré estat feliç i estaré orgullosa de tot allò que hauré fet. Però ara mateix em rebenta aquest matrimoni pel simple fet de ser un matrimoni, un plantejament a llarg plaç i amb poques opcions de canvi. Les puntetes m'ajudaran a sobreviure físicament i la part del peu que deixaré a l'aire m'ajudarà a sobreviure mentalment. Sempre tendré l'esperança de viure a una illa deserta explotant al màxim la meva condició d'ésser humà, de mamífer terrestre, d'animal. Sempre creuré que un dia faré una cançó que posarà la pell de gallina a algú. Sempre defugiré de la rutina. Sempre estimaré de ver. Sempre cercaré on sembla que no hi ha res, on sembla que hi ha silenci. Sempre sabré cert que aquesta no és una bona manera d'organitzar el món. Sempre creuré que un bon polític no ha de ser polític. Sempre tendré dins meu aquell punt catastrofista que faria un reset al pobre planeta. Sempre creuré en la bona voluntat, en el respecte, tendré plena confiança en els infants i intentaré que siguin bones persones. Això darrer, evidentment, ho faré amb tota la meva ànima, amb tot el meu peu.

vs

Ei, te jur que me mor de son. Què dius, tio? Però si és prest! A mi què m'és si és prest, jo tenc son! Bé, bé. Vés a dormir idò, no? Ja. Però és que demà me despertaré massa prest. I què? Però a tu t'és igual, o no? Sí, sí. Crec que faré un cafè. Què dius, tio? Si fas un cafè a aquestes hores no dormiràs! Buf, però és que no saps sa son que tenc, i és molt prest.

tres setmanes

Tenc clar que m'estim més un moment surrealista que tres setmanes de realisme intens. Quan el surrealisme esdevé el realisme més atractiu de l'existència tot envesteix un sentit en forma d'espiral que va esborrant lentament l'estricte significat de "sentit" i la paraula es va perdent a ella mateixa. Ja només en queda una pols insignificant que s'acomoda sobre la rellevància que prenen les situacions gairebé imperceptibles d'un moment agradable que amb tota la naturalitat del món pot derivar a un surrealisme que farà esclatar l'autenticitat de l'impuls humà.

Tothom hauria de cantar quan camina pel carrer.

sou mem

No hi ha horitzons, no hi ha por, no hi ha temps, ni espai, ni oblit. No hi ha adéu, no.

L'objectiu d'arribar a un objectiu és viure'l, traçar el camí. I quin camí...

Gràcies per aguantar-me, penya.

No amolleu mai.

Terra

Partint de la base que no és necessària molta altura per veure'm del mateix tamany d'un àtom tot és més bo de dur i tot és més mal d'entendre.

fusió

Digeriré amb consciència qualsevol fruit podrit caigut del cel. Establiré les quantitats necessàries de sucs gàstrics perquè el meu organisme pugui processar el meteorit imprevisible de manera òptima. N'aprofitaré totes les partícules i l'única substància de rebuig serà el passat. M'inventaré escorces opaques i ben macises que només podran traspassar segons quines animetes. Presentaré el cor al pensament, el pensament al cor, es faran amics i ja mai més hauré de fer d'intermediària. Ells dos i jo serem un sol ésser destinat a ser feliç.

kiitos

Vaig dir poques vegades kiitos, però ara no m'aturaria de dir-ho. Aturaria tothom pel carrer: "moi moi! ateria! kiitos!" i poca cosa més, però seria allà, amb els arbres blancs com si fossin bastonets de pa de gamba ben a punt de ser mossegats. Els miraria anant per la carretera amb aquell cotxe que encalentia els ossos intentant fer fotos a les senyals de perill de rens. No vaig aconseguir-ho i quedà pendent juntament amb veure l'aurora boreal, ficar-nos dins el forat del gel i tornar-hi, simplement. Potser va ser la tranquil·litat de la gent finesa que ens va contagiar una espècie de fluïdesa vital completament lliure i despreocupada que va fer d'aquest viatge una de les experiències més agradables de la meva vida. I la foto ho diu tot.

No deixeu de visitar "Sa pintura de s'albercoc", el bloc de na Mònica, http://salbercoc.blogspot.com. Si un viatge s'ha d'explicar de qualque manera, sense cap dubte és aquesta!

out

Vaig créixer entre el verd i el vermell d'una pista de tennis de ciment i mig borrada, que s'inundava amb quatre gotes d'aigua perquè l'arena del camp de futbol del costat tapava qualsevol via de sortida. Era una aventura anar a cercar les pilotes que tiràvem a la terra del veïnat, sempre mirant si hi era per no rebre una renyada monumental i lògica: trepitjàvem el sembrat! Fer paral·lels era un avorriment, però en el fons servia per controlar la pilota, igual que fer poals i poals de dreta, de revés, volea i smatx. I és que, tanmateix, passàvem més gust de fer quinzes, o olímpics, o vint-i-uns, o zetes. Jugàvem a tennis, i era la nostra vida. La meva vida.

Avui hi he jugat. Només una estoneta.

bon dia

Demà dematí em tornaré a despertar amb una rialla de resignació assumida d'haver de començar un altre dia amb la feina de classe com a eix central i com a maldecap insistent i capritxós. Quan soni el despertador riuré com qui és víctima d'una broma... i què hem de fer? Cercaré l'humor al dematí rutinari, faré el cafè de cada dia -embrutant la cuina com ningú, segons ma mare-, i envestiré la feina amb una motivació autoproduïda a base d'orgull personal i d'obligació responsable. Perquè jo puc, joder.

via lliure

Mai no ens en faltaran,
de camins per recórrer...

sense títol

Sant Antoni gloriós s'ha acabat, foguerons, sobrassada, flautí i guitarrons, violins, banda, oh banda, trompetes i de bona gana, de bona gana Sant Antoni de Viana! Herbes, bots, i gent, molta gent, Son Macià i cap a cases, sa volta i camina caminaràs. I dormir i món real, i webs, i polls, i anàlisis d'harmòniques en do major, tot en do major i a mamar, i línia de direcció per amunt, i línia de direcció per avall, i quina puta memòria que tenc, que ja ho he viscut, i ja ho he entès, i ja he après i ho he interioritzat i ho he reflexionat, i si no t'ho llegeixes t'ho llegiré en veu alta, vendré a ca teva i no te deixaré dormir fins que no m'hagis escoltat i no t'hagis quedat amb sa meva cara, que ja està bé. Me sents? Que m'és igual i que te faré faltes d'ortografia i te contaré sa vida i tu no ho sabràs. I no t'ho dic a tu, que li dic a ell. I que dia 11 arribarà i faré un levare de negra amb puntet tridimensional i m'enfilaré per sa bolla del món i tot serà blanc i farà fred, i tremolaré de plorera perquè veuré coses noves, molt noves, més noves que mai. I ja hauré analitzat totes ses coses analitzables de sa vida i hauré fet memòries i hòsties i estaré estona a visitar enciclopedia.cat. Que ja m'és igual, perquè estic perdent es respecte a aquells més respectats. Me'n vaig a dormir, i si un cas, no m'ho tengueu en compte.

en teoria

Ara mateix esborraria del mapa totes les teories que s'han escrit i donaria pas a l'experiència, a la individualitat, a la lliure direccionalitat. Que una persona decideixi compartir les seves pròpies vivències -o fer-se autobombo- en relació a un tema en concret és del tot lloable i no hi tenc res en contra. Però tot comença a prendre un sentit molt diferent quan aquestes teories es converteixen en úniques i invariables. Sí, és fantàstic investigar sobre un tema, sobre què se n'ha escrit, conèixer quines coses han descobert aquells que s'hi han dedicat més a fons. Però dir amén a la teoria d'algú i, sobretot, obligar algú a dir amén a la teoria d'algú és absurd.

Se me'n fot si en Celibidache diu que hem de dirigir amb els dits per envant, que només hi ha d'haver un pla, que s'ha de fer un clic per donar l'entrada o que el tancament ha de ser discret. Si en Pitàgores em diu que la hipotenusa al quadrat és igual a la suma dels dos catets al quadrat, m'ho creuré, i tant que m'ho creuré, i li donaré les gràcies si fa falta. Però no entenc que algú m'obligui a dirigir segons la tècnica de Celibidache, que em digui com m'he de comunicar amb la gent que dirigesc, com he de moure les meves mans, com he de col·locar el meu cos, com he de moure els braços. Dirigir és comunicar-se, i la millor manera que tendré jo de comunicar-me serà la que surti de mi.

Si dic que esborraria totes les teories no és per menysprear-les, sinó que és perquè no s'esborrin els milions de teories que hi ha dins cada un de nosaltres.

Déu no existeix

Que una persona canviï radicalment en menys d'un any la seva manera d'actuar i de tractar una altra persona és poc probable, però possible. Que dues persones canviïn aquestes mateixes coses i al mateix temps és encara menys probable, però és possible. I que més persones canviïn això mateix amb el mateix temps i tenint la mateixa funció dins un cert sistema és molt menys probable, però, una altra vegada, és possible. I és possible si darrere hi ha una certa persona amb un cert interès per proliferar la seva reputació personal i implantar uns criteris que s'ha inventat amb aquest mateix objectiu i que s'allunyen infinitament del vertader significat del sistema en qüestió.

La superioritat d'aquest individu és tan falsa com el títol de Déu que ell mateix s'ha adjudicat i el projecte de proliferació li ha estat gros.

Tothom sap que no hi ha cap crim perfecte.

planning

Aprendre a tocar la guitarra, independitzar-me i fer-me la depilació làser són els plans més sòlids que tenc a llarg plaç deixant de banda altres idees que tenen més a veure amb l'estil de vida en general. La llibertat no es guanya ni es perd, forma part de nosaltres de la mateixa manera que en formen part els òrgans i els sentiments.

Que els anys no passin, que es visquin.