divendres, 29 d’agost de 2008

Substància

Per celebrar-ho me n'he posat per tot, de nocilla.

Talles el pa amb visió de futur. A mesura que aquell trosset de pa es converteix en llesca te'l vas imaginant tot cobert amb la Substància. Obres el pot. El ganivet de punta rodona se submergeix com un poal dins una cisterna, i en surt talment, tot rollant la matèria vital. L'escampes, tota ella, damunt el pa. I l'escampes, també, amb visió de futur. Hi poses la quantitat exacta que la teva boca voldrà en el precís moment en què es dugui a terme la mossegada, la salivada, l'engolida. Quan ja no queda cap bocinet de pa eixut, arriba el moment clau abans de l'èxtasi. Pos més Substància al ganivet i el llep? I, aquesta, vendria a ser una d'aquelles preguntes estúpides. L'aperitiu del pa amb nocilla és, evidentment, nocilla eixuta. I ja, finalment, agafes la llesca per les crostes, amb dos ditets. I és que menjar pa amb nocilla és un acte que mostra la humanitat en la seva màxima expressió. És igual si, després de cada mossegada, la boca esdevé una extensió del pa obscur. Tenim torcaboques (veure llengua) i torcaboques (veure torcaboques). Cada mossegada és un retorn en els temps en què el pa amb nocilla era el pa de cada dia. I s'ha acabat. Tornes al món. Amb els peus a terra i la panxa plena.

dimarts, 26 d’agost de 2008

jugam?

I què he de fer, jo, si amb un "diria que els teus llavis són hiverns i somriures" ja m'abduesc i desaparesc per un temps indefinit? I què he de fer, jo, si un "sé que per tu i jo una línia recta mos separa sempre junts" em deixa només amb la paraula que em surt dels ulls? I què he de fer, jo, si ara m'ha pegat per enyorar el temps en què collia figues de moro i les pelava com si fos qüestió de vida o mort? Què he de fer? Seguiré abduint-me, seguiré parlant amb els ulls, seguiré enyorant. Seguiré evitant dies inexistents i buits de contingut que m'inciten a tallar-me les ungles i a penjar la guitarra, que m'obliguen a fer un reset i a anar a dormir prest. I despert, i mir si ja m'han crescut les ungles. Un cafè i una rialla còmplice a aquella que em mira a l'altra part del mirall i tornam a començar. I tornam a jugar. Qui vol jugar amb mi? Jugarem amb les paraules. Jugarem a omplir dies buits de contingut. Jugarem a anar a dormir tard.

dijous, 21 d’agost de 2008

circulació

Deix de posar un intermitent dins una rotonda i ja em pens haver fet un acte antinorma de rellevància mundial. I a la propera rotonda posaré l'intermintent. És així. Massa risc seria reivindicar-me d'aquesta manera dues rotondes seguides... I, tanmateix, per molts intermitents que deixi de posar seguiré indignada pensant que per què he d'anar per la dreta, enlloc de fascinar-me per l'ordre tan acceptat a què ha arribat la circulació urbana.

Crec que, al final, la millor manera de manifestar-me serà anar en bicicleta (pel carril bici...).

dimarts, 12 d’agost de 2008

ulls

Necessit, cada dia, un moment íntim amb la música -com a mínim-. Un moment de màxima connexió entre ella i jo, sense ningú més. Quan necessit cantar fortíssim m'és ben igual si no en sé.

Avui només em surt cantar amb els ulls.
Avui només em surt cantar al caragol
(amb els ulls).
I cada nit, abans de dormir, quin concert més mental que faig...

dilluns, 11 d’agost de 2008

seria millor

Seria millor no haver fet aquesta foto. Seria millor que no hagués estat una sorpresa trobar aquest "petit comerç" a Deià. Seria millor no haver pensat "això és un altre món".


dijous, 7 d’agost de 2008

cinc i cinc

A vegades m'hipnotitzen els dits dels meus peus. Amb un ventilador immobilitzat directament cap a la meva pell i un televisor que em conta històries, m'adon que els dits dels meus peus m'interessen molt més que qualsevol cosa que passi al meu voltant a aquestes hores de la nit. M'encanta moure el dit petit -sense moure els altres eh!-, m'encanta observar l'escaleta que fan, i m'encanta que el segon dit sigui més gros que el dit gros. Però, sobretot, i això sí que realment em fascina, m'encanta el crecrecrec que saben fer tots solets. No és avorriment. És... bah.

No, joder... no dorm. I tu?

diumenge, 3 d’agost de 2008

qüestió de preguntes

I és que el món n'és ple, de preguntes estúpides, preguntes sense resposta, preguntes amb resposta única, preguntes cabrones, preguntes hipòcrites, preguntes compromís, preguntes rebot, preguntes sordes, preguntes automàtiques, preguntes vici, preguntes rutina, preguntes aiaimiraquèhasfet, preguntes ordre, preguntes mosvoremqualquediasiuncaspenmigital, preguntes i preguntes i preguntes. I no, no tenc res en contra d'aquestes preguntes, tothom que faci allò que troba que ha de fer, però és necessari -o no- fixar-nos en la quantitat de preguntes que es fan que no signifiquen absolutament res. I, segurament, arribarem a la conclusió que no hi ha res a fer, que forma part de les comunicacions (anti)socials. I bé, si això va així, serà, supòs, que deu anar bé. Jo què sé.

Dorms?