dilluns, 14 de setembre de 2009

fregapeus

No m'agrada dur arena aferrada als peus ni el renou que fan quan es freguen, però la pau absoluta que aporta el moment en què l'única cosa important del món és jugar amb els peus no és comparable amb res. El dit petit té vida pròpia i encara m'agrada fer croixir els ossos. Caminar descalça és un dels plaers de la vida i els calcetins fan estimera. Però jo, ara, vull fregar els peus, vull jugar a escala mil·limètrica amb moviments sutils que repercuteixin al cos com un alè de vent dins l'aigua... i vull que sigui a quatre peus.

dimarts, 1 de setembre de 2009

no té títol

No sé si som tan conscient de com som perquè ja m'entenc o si ara que m'entenc som més així com som. No sempre seré així i pensaré que no m'entenia gens, però ara em super a mi mateixa. Em duu molta feina aguantar-me, respirar. Estava convençuda que sovint el meu problema eren els altres, però ara veig que no. Quan menys m'ho esper apareix una llàgrima que desembossa els pulmons i al mateix temps m'atura, em diu que tranquil·la, que em doni unes hores d'egoisme màxim i que després torni a la vida real. Com una pausa a publicitat. 


El problema de la publicitat és, però, la temptació del zapping. Intentaré no caure-hi.