dimarts, 26 d’abril del 2011

sí, t'ho dic a tu, senyor perfecte

Que s'enterrin les exigències masclistes i les que ja han caducat -perdó per la redundància-, les afirmacions que una persona amb seny no diria ni a una mosca, el rencor de qui perd algú a qui mai no ha estimat tal com és, la supremacia dels fills sobre els pares, les comparacions amb altra gent quan és clar que no hi ha res a guanyar -ni res a perdre-.

Que s'oblidin les persones que perdonen "perquè ets tu" quan no hi ha res per perdonar, les que donen les culpes d'un error seu a qui en teoria estimen -reiteradament-, les que no saben rectificar, les que toleren i toleren i toleren però "som jo el normal", les que fingeixen, les que actuen, les que són Déu, les que es queden sense res després d'un "no em dóna el que jo em meresc".

Que equivocar-se és d'humans, però aprendre també. I ja comença a ser hora.