divendres, 29 de juliol de 2011

un cicle sense fi



Quan era petita volia ser com ell. Volia agafar un bastó, una bosseta amb quatre coses i anar-me'n. M'era igual on, però jo sentia que era d'aquella manera com jo volia viure. No ho he fet ni ho faré mai. Estic enganxada a l'ordinador, al mòbil, a les persones, al llit. I no em molesta. Ho necessit perquè ho he conegut. Però dins jo sempre tendré aquesta idea, i qui sap si qualque dia aquesta fantasia de petita es farà realitat. Mentrestant, seguiré així, però a partir d'ara m'ajudaré a mi mateixa a adormir-me i intentaré evitar que la panxa em faci renou contínuament. Provocaré més visites a Formentor i no m'aguantaré la plorera davant la immensitat més immensa de Mallorca i insultaré tots els guiris que la mirin amb cara d'oi. Tampoc no m'aguantaré les llàgrimes davant els desastres del Govern i maleïré la gent que avala les seves accions posant-se un "ista" al cul enlloc d'alçar el sentit comú com a bandera.

Tots hauríem de ser com en Rafiki.

dilluns, 4 de juliol de 2011