dimecres, 29 de desembre de 2010

si pogués

A qualsevol no diria sí i, si pogués, afegiria sal a tot quant camina, i així, caminant a cegues pels carrers engalanats de pols, cantant sense consciència la melodia més amagada i convertint hores en tonelades de paciència, som. I m'és igual no saber què som perquè sé que som, i això ja és suficient per despertar-me tranquil·la. Pens, sent, mantenc, m'entenc, m'escarruf, me flip, m'amag, me surt, modul, me duu.

La felicitat engata.

divendres, 3 de desembre de 2010

bon dia

Ja sé de què m'agrada berenar els dematins. Pareix un doi, però no ho és. És el gran inici, el gran canvi, el gran descobriment. La clau. M'aixec, cada dia, amb la convicció de començar bé i així com a mi m'agrada -ja tocava, després de 23 anys-. Tenc rutines meves que no es basen en res obligatori, sempre tenc l'habitació ordenada -impensable per jo-, m'agrada cuinar i ja no ignor les verdures. Encenc espelmes, tenc flors i vull cuidar-me. Toc la guitarra cada dia i no em desanim ni vull tallar-me les ungles.

A poc a poc, crec, començ a trobar-me.

divendres, 12 de novembre de 2010

alens

És increïble com canvien la vida els petits detalls. Els dies són diferents, i els alens, petites grans passes. Les flors a la finestra hi fan molt, i l'estufa als peus, i l'ordre, i aquest limpador de manos del dia que dóna pau a les mans durant uns segons. Sent els cotxes, però no els veig, i no not ningú al carrer malgrat veure la ciutat des d'aquí dalt. Un punt verd. Una cortina blanca. Unes flors grogues. Transparència.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

6

M'agrada veure la vida des d'un sisè i deu ser per la mateixa llei espiritual que odii el metro i em sent totalment neutra passejant entre persones desconegudes que em veuen però no em miren o em miren però no em veuen. M'agrada que sigui un ascensor semblant a una càpsula d'emergència espacial allò que em baixa a la vida real i que em retorna a la meva pròpia càpsula. M'agrada anar desconeixent-me a mesura que augmenten les cares desconegudes que esperen amb mi que el semàfor es posi en verd i esper que el desconeixement màxim em dugui finalment a alguna cosa semblant a qui som en realitat.

dimecres, 11 d’agost de 2010

dorms

Dorms i mir com surten el cafè i el sol en sincronia, igualats en necessaris i en capacitat de fondre el gel. Dorms i esper tranquil·la intenant trobar alguna combinació mínimament comestible entre els ingredients que hi ha dins el rebost. Dorms i planeig col·locar totes les persones que no valen la pena com si fossin fitxes de dòmino i pegar la primera cossa. Dorms i respir i començ a creure en la meva capacitat de posar-me tranquil·la.

No not l'espina.

dimecres, 4 d’agost de 2010

dissabte, 26 de juny de 2010

Fa M

Un...
Dos...
Tres...


Ja.


He deixat la pressió de la mandíbula a totes les tecles si bemoll del piano.

dijous, 24 de juny de 2010

asma

Cronòmetres i més cronòmetres. Voltes i més voltes. Asma sense cap sentit excepte des del punt de vista de l'espai-temps. Merda. Primer defecte: impaciència. Cronòmetres. Tic tac. Segon defecte: control. No som titellaire, òstia. Tercer defecte: (auto)control. On es compra? Me'n vens? Asma amb tot el sentit. Quart defecte: m'estim massa i massa poc. Vull estimar-me, simplement, no m'agraden les masses (cinquè). Canvii cronòmetre per metrònom, en molt mal estat per fer servir massa (joder, que ja he dit que no m'agraden). Sisè defecte: visc més per dedins que per defora (totes les seves varietats el fan extensible, idò, fins a l'enèsim). Tenc por de totes les coses que sortirien de mi mateixa si jo mateixa no posàs límits a les meves paraules. Tic tac.


He d'optimitzar recursos, energies, moments, alegries i quilos de cireres. És realment necessari. Però de ver, agrairé que algú em digui la paraula necessària per desactivar el puta cronòmetre que em tensa les mandíbules i em provoca pinçaments.



dimarts, 15 de juny de 2010

semi

Que em crema l'estómac i que crid en silenci, que em tatuaré la mala cara a la cara per no donar motius a ningú que vulgui dir-me hipòcrita, que m'ha picat un moscard i que m'han perdut la maleta, que encara esper que l'imbècil semianònim de torn em torni a dir allò que no som, que cridaré i ploraré fins que no em quedi sang a les venes, que tot això és mentida, que tot això no sé què és, que surt, que faig, que pens, que l'he mort, al moscard, però també m'he fet mal a l'orella.

diumenge, 13 de juny de 2010

destí 
viatge: aquí i ara.

zeta

Les coses no són fàcils per ningú dins un iglú descongelat i totes les cançons divertides estan plenes de notes a contratemps. Què passa? Que no és cap desgràcia la inexistència d'un control zeta a la vida real. És qüestió de temps i de paciència, de reinicis forçats. I eh, potser avui és el dia de trobar una nova drecera.

divendres, 28 de maig de 2010

trio

Em plantejaré tornar enrere per recuperar l'atenció que he anat perdent tots aquests anys per la carretera, que la meva vida s'està convertint en una lluita entre la música forta, els post-its i els descuits.

dijous, 20 de maig de 2010

bass+5

Podria conduir hores. De nit. Quan la reverberació i els baixos substitueixen l'accelerador, quan les rotondes són allò que més s'assembla a una meta. Podria conduir hores. I hores. Podria oblidar qui som per recordar qui seria. Podria acomodar-me a una rotonda. Podria fer-me meu l'espai de l'eco de la cançó, i així és cert que ningú no em trobaria. Podria conduir hores esperant trobar la fi del món, com el bosquimà que volia destruir una botella de coca cola.

divendres, 7 de maig de 2010

Tara

Quantes som, jo? Ella és cinc a la vegada, per ara, i no sé quina m'agrada més. Segurament la que va sense maquillar, la que representa ser ella al complet, tot i que ella al complet conté les altres quatre. Per separat o simultàniament, és igual, però tots som Tara. Tots estam condicionats per l'equilibri existencial que necessitam per viure, per estar en pau amb la nostra consciència. Tots basam algun dia en arreglar allò que hem crullat en un moment en què probablement no actuàvem d'acord amb la personalitat més sencera del catàleg. Compensar. Balança. Karma-dharma, ja m'entens. Però cagar-la no és dolent. És humà, simplement. 


PD: Li ha cremat la cabanya inclús sabent que no era culpa seva.

dissabte, 1 de maig de 2010

divendres, 30 d’abril de 2010

conseqüències

Un dia d'aquests deixaré de pensar i ja d'una vegada podré fer-me responsable de les conseqüències dels meus actes.

dijous, 29 d’abril de 2010

llit

Panxa amunt quan sent que caic, quan no hi ha colors a la paret interior dels ulls, quan el coixí no és net ni quan encara fa olor de suavitzant; quan pos en subhasta el meu cos, des dels òrgans més vitals fins a cadascun dels ribosomes de les meves cèl·lules; quan per un moment confii en un viatge astral que em transporti a un altre llit mig meu* i m'obligui a fer mitja volta; quan un sol instant m'oblid que som meva i m'oferesc al temps desitjant que només xucli de mi allò que no és comestible.

*no fa falta dir que amb les meitats sempre s'hi guanya.

dilluns, 26 d’abril de 2010

post-it

La roba a l'armari
El cap centrat
Les ganes als ulls
Les llàgrimes a la història
La moixa a caçar rates
La solució al parèntesi
L'amor als llavis
La vida al meu cos
Els punts suspensius amb el zero a l'esquerra
La tranquil.litat al meu pols
La histèria al vàter

dilluns, 22 de març de 2010

tic tac, xaval, tic tac

Si hagués seguit tots els meus impulsos a hores d'ara i tenint en compte només els d'avui duria mig cap rapat i l'altre mig com n'Eduardo Manostijeras; me n'hauria anat a viure a qualsevol lloc del món amb pistes d'esquí per convertir-me en una snowboarder boníssima; i també hauria tirat contra la paret tots els ous que hi ha dins la cuina. I encara pens en Hawaii i en Londres. Let's do it?

dimecres, 24 de febrer de 2010

so...I will



Tres minuts i quaranta-set segons, el temps just per assaborir cada paraula des dels teus ulls fins a l'única [raó]. 


És en moments com aquest que no hi ha son capaç de tombar-me.

dilluns, 15 de febrer de 2010

et regal les escales

En el fons és divertit esperar. Esperar qualsevol cosa, persona, dia, idea o mail. I això darrer encara ho és més perquè fins i tot fa un renovet simpàtic quan arriba. Què més podem demanar? Esperar. I quan arribi, que entri qui vulgui a la meva vida, que em conegui qui ho desitgi per dotar de fonaments el sostre, que és molt trist començar la casa pel terrat perquè la ignorància es menja la base -tot i que tothom és lliure de malgastar el temps com vulgui i no seré jo qui digui el contrari-. 


PD: és una llàstima que no sigui contagiós. T'agradaria -si encara no t'agrada-.

dijous, 21 de gener de 2010

sol

Si ara plogués sortiria en pèl i m'allargaria damunt l'herba. Pensaria en totes les coses que sempre he volgut fer i planejaria com fer-ho perquè aquesta no fos la darrera. 

dimarts, 19 de gener de 2010

ja està dit

Enyor una rutina que mai no he tengut, una rutina que fins ara només he intuït durant unes hores, fins i tot durant setmanes que per a mi són inexistents. Enyor una pel·lícula que no s'ha estrenat, la meva -vida-. I no entenc com puc enyorar un futur -si no és que aquest és inherent al present-.

dilluns, 4 de gener de 2010

dues

És quan els ulls s'acluquen, que la mirada s'encén. 

diumenge, 3 de gener de 2010

dotze

No existeix aquesta estranya obligació de celebrar el cap d'any, sinó la necessitat de fer alguna cosa diferent per notar un punt d'inflexió necessari. Les línies divisòries en si no canvien la melodia de la cançó, però en faciliten la lectura. Seria molt dura una peça sense separacions i seria molt dura una vida sense nits de cap d'any. Siguin com siguin.