dimecres, 22 d’octubre de 2008

felanitx

Ei, i si tornam a encendre la xemeneia, treim la guitarra, la carabassa, encalentim les veus amb molt d'alcohol i cantam quaranta mil vegades les cançons del repertori? Eh?

dimarts, 21 d’octubre de 2008

espines

Podria assegurar, sense passar gens de pena d'equivocar-me, que estaria realment perduda si no trobàs, cada parell de dies, una estoneta per estar tota sola i fer servir les cordes vocals i les cordes de la guitarra per treure'm les espines que s'han anat clavant aquí dins sense saber gaire bé per què. Avui ha estat ben llarga, l'estona.

Les cordes vibren fins que, de sobte, m'atur enmig d'una cançó i me'n ric de mi mateixa.

divendres, 17 d’octubre de 2008

amén?

No ens mira als ulls quan parla, creu que la cosa més interessant que podem fer és analitzar harmònicament noséquantsdemils de partitures, desprecia els músics autodidactes i els que no saben col·locar un la en un pentagrama, creu que utilitzar els objectes de l'aula per fer percussió no cabe en esta asignatura, no ens mira quan dirigim -la seva hiperautoestima no deixa que la seva mirada vagi més enllà dels seus braços-, transforma una teoria en una creença religiosa -hi creu cegament i ens obliga a creure-hi-, pensa que amb una rialla falsíssima es guanyarà la nostra atenció quan ja ningú no l'escolta... I sobretot, ho hem de fer així i de cap altra manera porque yo lo digo. Idò, si creu que així va bé, envant. Tanta sort que a força de veure barbaritats ens hem immunitzat i aprenem coses bones de les dolentes. Tanta sort que hem vist la perfecció i que aquesta perfecció, molt lluny de teories, disciplines i anàlisis harmònics, i apropíssim del sentit comú i dels interessos dels alumnes ens ha mostrat la vertadera utilitat de l'educació. Tanta sort que intentarem ésser com ell. Tanta sort que no serem com ella.

dijous, 16 d’octubre de 2008

competicions estúpides

L'ambulatori de Manacor és fantàstic. És igual si et fan esperar tres quarts d'hora, allò és més entretengut que mirar la tele.

-Que no estau bons?
-Veees, només són receptes!
-Aaah, veus que estau de bé, a jo m'han fet radiografies i anàlisis i ara vénc a veure mem com de malalta estic!
-Mooolt bé.
-I que ja vos heu posat sa vacuna?
-No, encara no!
-No, idò jo la me vaig posar ahir!


I una altra:
-Lo fotut són es ossos i es músculs, i amb aquesta humitat...
-Sí que és vera.
-Però i saps què és que és un mal que no se veu, i ningú te plany! Pareix que no tens res!

I a més d'aquest aspecte competitiu del temps d'espera a l'ambulatori, també hi ha la part de moda. El passadís que hi ha entre les portes de les consultes i les cadires és talment una passarel·la i el públic que mira sense amagar-se'n gens és malpensat i només veu defectes. És molt greu veure com tothom es va girant al mateix temps mirant una mateixa part de la persona que passa per davant. Molt greu.

Què faria aquesta gent sense els altres?

dimecres, 8 d’octubre de 2008

vòmits

Que no hi hagi cap diapasó del mateix tamany, que s'esborri la normalitat del diccionari i que els diccionaris deixin d'existir. Que les notes no tenguin nom. Que no hi hagi notes, que només hi hagi sons. Que canviïn els dies, els mesos, els anys. Que desapareguin els dies, els mesos, els anys. Que no hi hagi rellotges ni calendaris ni combustibles. Que tot hagi estat un somni, que tanmateix és increïble el Big Bang. Que els bitllets s'enlairin i que les monedes s'enfonsin, que els xecs serveixin per començar foc i que els bancs s'omplin de peixos. Que ningú digui t'estim si no estima, que tothom digui t'estim sense haver de dir-ho. Que no es fermin persones ni sentiments, que tothom sigui lliure. Lliure de ver. De ver però. Que tots aquests tòpics no siguin tòpics ni utòpics.

QUE LA CRISI RECOL·LOQUI LA HUMANITAT I QUE SERVEIXI DE GALTADA A QUI SE LA MEREIXI.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

divendres, 3 d’octubre de 2008

dimecres, 1 d’octubre de 2008

punt de llibre

Socialment acceptat, naturalment normal, extremadament estrany, desvirtuat, irreal, utòpic. Deixa viure, riu de sang, no hi ha normalitat, no la cerquis, no la creïs, ni l’imaginis, ni t’atreveixis a insinuar-la. No hi ha sentits ni direccions ni carreteres, hi ha maneres, hi ha persones, hi ha vides. Aïllaments intencionats, aïllaments involuntaris, fins i tot cruels. La mar és lliure, estancada, però més lliure que qualsevol gra d’arena de la terra, per molt que decideixi endinsar-se dins l’oceà. No hi ha llibertat perquè hi ha cervell. No hi ha naturalitat perquè hi ha rius de sang.