dimecres, 25 de febrer de 2009

kiitos

Vaig dir poques vegades kiitos, però ara no m'aturaria de dir-ho. Aturaria tothom pel carrer: "moi moi! ateria! kiitos!" i poca cosa més, però seria allà, amb els arbres blancs com si fossin bastonets de pa de gamba ben a punt de ser mossegats. Els miraria anant per la carretera amb aquell cotxe que encalentia els ossos intentant fer fotos a les senyals de perill de rens. No vaig aconseguir-ho i quedà pendent juntament amb veure l'aurora boreal, ficar-nos dins el forat del gel i tornar-hi, simplement. Potser va ser la tranquil·litat de la gent finesa que ens va contagiar una espècie de fluïdesa vital completament lliure i despreocupada que va fer d'aquest viatge una de les experiències més agradables de la meva vida. I la foto ho diu tot.

No deixeu de visitar "Sa pintura de s'albercoc", el bloc de na Mònica, http://salbercoc.blogspot.com. Si un viatge s'ha d'explicar de qualque manera, sense cap dubte és aquesta!

dilluns, 2 de febrer de 2009

out

Vaig créixer entre el verd i el vermell d'una pista de tennis de ciment i mig borrada, que s'inundava amb quatre gotes d'aigua perquè l'arena del camp de futbol del costat tapava qualsevol via de sortida. Era una aventura anar a cercar les pilotes que tiràvem a la terra del veïnat, sempre mirant si hi era per no rebre una renyada monumental i lògica: trepitjàvem el sembrat! Fer paral·lels era un avorriment, però en el fons servia per controlar la pilota, igual que fer poals i poals de dreta, de revés, volea i smatx. I és que, tanmateix, passàvem més gust de fer quinzes, o olímpics, o vint-i-uns, o zetes. Jugàvem a tennis, i era la nostra vida. La meva vida.

Avui hi he jugat. Només una estoneta.

bon dia

Demà dematí em tornaré a despertar amb una rialla de resignació assumida d'haver de començar un altre dia amb la feina de classe com a eix central i com a maldecap insistent i capritxós. Quan soni el despertador riuré com qui és víctima d'una broma... i què hem de fer? Cercaré l'humor al dematí rutinari, faré el cafè de cada dia -embrutant la cuina com ningú, segons ma mare-, i envestiré la feina amb una motivació autoproduïda a base d'orgull personal i d'obligació responsable. Perquè jo puc, joder.