dimecres, 25 de febrer del 2009

kiitos

Vaig dir poques vegades kiitos, però ara no m'aturaria de dir-ho. Aturaria tothom pel carrer: "moi moi! ateria! kiitos!" i poca cosa més, però seria allà, amb els arbres blancs com si fossin bastonets de pa de gamba ben a punt de ser mossegats. Els miraria anant per la carretera amb aquell cotxe que encalentia els ossos intentant fer fotos a les senyals de perill de rens. No vaig aconseguir-ho i quedà pendent juntament amb veure l'aurora boreal, ficar-nos dins el forat del gel i tornar-hi, simplement. Potser va ser la tranquil·litat de la gent finesa que ens va contagiar una espècie de fluïdesa vital completament lliure i despreocupada que va fer d'aquest viatge una de les experiències més agradables de la meva vida. I la foto ho diu tot.

No deixeu de visitar "Sa pintura de s'albercoc", el bloc de na Mònica, http://salbercoc.blogspot.com. Si un viatge s'ha d'explicar de qualque manera, sense cap dubte és aquesta!

1 comentari:

monicons ha dit...

Tatalina, ja me tornes fer propaganda?? t'ho hauré de pagar qualque dia! estic contenta que t'hagui agradat sa crònica de s'albercoc, i també que disfrutassis tant com jo en aquell viatge! un besuki