metrònom

Mon pare menja pipes aquí defora, amb na Nespla darrere darrere, i en Siset ha fet una bona beguda a l'estanc de peixos. El sol es pon. Ho retir. Aquest bocinet de Terra pon el sol i un altre bocinet el farà sortir, i començarà un nou dia per a milions de persones amb un camí per seguir. Que ho facin amb ganes, que si no res no és comestible. Mentrestant, aquí, les gallines es passegen amb el seu estilàs, miren aquí, allà, vigilen, espipellen, i van pujant, una a una, a la figuera de moro que cada dia els fa de llit. Mon pare ha acabat de menjar pipes i ara ha decidit menjar un parell de carquinyolis que vaig dur de Menorca. Diu que són com a sospiros, però més bons. I què fa aquest metrònom aquí damunt? Deu fer mesos que qualcú -jo?- el va posar aquí i ningú ha gosat trobar-li un lloc més adient. No haurien d'existir, els metrònoms, vaja un invent. No hi ha res millor que el cor, per marcar el ritme. És el nostre metrònom particular i té un pes aleatori que fa més entretenguda la vida. Ara mon pare canta. Deu tenir el cor allegro, no et fot. M'hauria d'aturar d'escriure, que ara ja dic massa dois.