butterfly

Un sebel·lí ha planejat per davant el cotxe mentre jo prenia la decisió de tocar de peus a terra d'una vegada. Si ho sabés, que el seu vol ha contribuït al meu aterratge! A partir d'ara caminaré de puntetes. Les puntetes seran aquesta espècie de matrimoni que he de crear entre la Conselleria d'Educació i jo i les poques ganes que tenc de posar-me l'anell de per vida. Potser arribaré als seixanta anys i hauré passat tota una vida fent de mestra, hauré estat feliç i estaré orgullosa de tot allò que hauré fet. Però ara mateix em rebenta aquest matrimoni pel simple fet de ser un matrimoni, un plantejament a llarg plaç i amb poques opcions de canvi. Les puntetes m'ajudaran a sobreviure físicament i la part del peu que deixaré a l'aire m'ajudarà a sobreviure mentalment. Sempre tendré l'esperança de viure a una illa deserta explotant al màxim la meva condició d'ésser humà, de mamífer terrestre, d'animal. Sempre creuré que un dia faré una cançó que posarà la pell de gallina a algú. Sempre defugiré de la rutina. Sempre estimaré de ver. Sempre cercaré on sembla que no hi ha res, on sembla que hi ha silenci. Sempre sabré cert que aquesta no és una bona manera d'organitzar el món. Sempre creuré que un bon polític no ha de ser polític. Sempre tendré dins meu aquell punt catastrofista que faria un reset al pobre planeta. Sempre creuré en la bona voluntat, en el respecte, tendré plena confiança en els infants i intentaré que siguin bones persones. Això darrer, evidentment, ho faré amb tota la meva ànima, amb tot el meu peu.