silenci

Instintivament m'he posat els calçons del pijama dins els calcetins. Me n'he temut ara, quan he allargat la cama per posar-la damunt l'altre sofà i m'he notat una estirada que no m'esperava. Comença, així, el típic vespre d'un diumenge postcanvid'hora. Xemeneia encesa, sensació de nit, cansament, camilla, braser, tranquil·litat, silenci... silenci... silenci extern i silenci intern. Silenci que sona amb el renou del vent, vent que alhora romp el silenci. S'hi està bé, amb la tele apagada; l'hauríem de tenir així més sovint: els mòbils penjats defora se senten i se sentirien també els ocells si no estassin ja dormint.

Na Joana ja ha partit cap a Palma.
Deixes res? Ai mamà...

pelvis

Na Joana fa un treball sobre la pelvis, en Siset i na Nespla fan vida de ca -en Siset, pobret, amb una bona campana al cap- i jo perd el temps que em dóna l'únic horabaixa susceptible de ser perdut de tota la setmana. Hi ha un braser més o manco encès davall la camilla i faig cas d'una veu anònima. Vaig sense calcetins -així, cada parell de minuts, puc fer un crec-crec d'aquells que m'agraden-.

És estrany, però un sol horabaixa buit em recompon, equilibra una existència que ara només és per a una escola i per a una revista; per a centenars de nins que, malgrat tot, em fan riure, i per a unes pàgines que sent tan meves com si duguessin el meu nom. M'agraden aquests matins i m'agraden aquests capvespres. I m'agraden aquests vespres perquè sent que a més d'haver viscut per a una escola i per a una revista he viscut per a mi i per a allò que m'agrada. És tan simple com això.

Ara plou.

les tres

El sol d'hivern de les tres del migdia sempre em duu al carrer de la Pau, quan partia cap a l'escola amb la tranquil·litat de saber que, evidentment, les dues hores passaven més aviat que les tres hores del matí i amb la lleugeresa que m'aportava la impressió que les classes del capvespre no eren gaire importants. Bola de Drac acabava quan faltaven vint minuts per les tres, i durant la publicitat, que només durava dos o tres minuts, anava a rentar-me les dents per poder veure la sèrie fins al final. Quan acabava, sortia al carrer i cap a escola. Dues hores, i au.

No hi tornaria, en aquell temps, però aquesta sensació hi serà sempre.

tanquem els finestrons

Tot és ara i res (1970)

Joan Vinyoli.

Enyor cantar-la, de ver.

ignició!

Jo hi hagués quedat eternament, dins aquell iglú... s'hi estava de puta mare. Allò sí que era Música, sexe harmònic, apoteosi, budells que es remouen, pèls de punta, plorera, ganes de cridar... Antònia Font... el Concert que s'ha convertit en l'inici d'una creença politeista compartida entre en Joan Miquel Oliver, en Miquel Àngel Aguiló i l'Astronauta Rimador.