vint-i-un

Una gran cançó per un gran dia. 

nou hores i mitja

què sexy, què dolça i què freda.

pens?

Escric aquí com si ho llegís tothom i escric a la revista com si no ho llegís ningú. Em bec el cafè fred, si el bec, si hi pens, perquè de vegades em pens que haver posat la cafetera al foc ja és suficient. Ara que hi pens...un segon. Ja, ja l'he begut. Perdó. On era? Ah, sí, pens coses que no faig, faig coses que no pens, i vull fer sempre allò que vull. Esper, sempre, alguna cosa, i quan no esper m'esper a mi -sempre vaig més envant que jo mateixa, estic farta d'esperar-me-. 

sht

Canviaré les cordes de la guitarra, deixaré que em creixin les ungles i posaré call, que estic inspirada i fa sol i comença a ser necessari dormir arrufada. I tot això junt fa que pensi que estic bé, aquí, que enyorava la rutina i un batec de cor tranquil. 

ara

Sempre m'ha molestat el tic tac del rellotge, em despista, m'obliga a seguir el seu pas amb qualsevol cosa que estigui fent: llegir, escriure, caminar, respirar... tot, al seu ritme. I una merda. Per això sempre he posat els tics tacs dins un calaix, tancats defora o amb la pila treta. Que desapareguin tots o que empipin a qui no enyora, però a mi, els tics tacs, que em deixin fer. Que s'apaguin, que s'inutilitzi el temps, que no existeixi l'espera. Perquè jo ho vull ara.