pijama

Són devers les 11 i he quedat aturada, en sec. M'ha aturat el silenci, el sol, fins i tot el tic tac del rellotge de la cuina -l'únic indici de moviment que puc notar ara mateix-.

He passat gust de menjar les dues taronges -o mandarines, no ho he arribat a aclarir mai-. Cada trosset de pell que estirava es convertia en un vertader espectacle per a qualsevol ésser viu microscòpic que ho presenciàs: brollaven gotetes minúscules que s'encenien amb els raigs de sol que passen a través dels vidres de la cuina. I tot d'una m'he imaginat que veia, més amunt que els arbres, una taronja -o mandarina- gegant, que algú la pelava, i que brollaven les gotes brillants que s'entrellaçaven amb els raigs d'aquest sol de dissabte dematí. M'he menjat les taronges -o mandarines- i he tirat els pinyols damunt els éssers vius microscòpics.

PD: per un moment m'he imaginat que la taronja tenia la mida real i que jo era un d'aquells éssers microscòpics. Però era com imaginar que hi ha una força gravitatòria que ens fa estar ancorats a la Terra i ho he deixat anar.

match point

L'ungla del dit gros de la mà esquerra creix desmesuradament mentre jo intent visualitzar el proper capítol en línies generals de la meva vida. Hauré de rompre una espècie de camp de força magnètica per aclarir què hi ha darrere MEM, per desxifrar què vull fer. Hauré de xerrar una estona amb mi mateixa, i quina por, vés a saber què em diu aquesta. Potser vol ser astronauta, o pagesa, o trombonista, o psiquiatra, o pintora, o àrbitre de tennis, o figurant, o enginyera nàutica, o detectiu, o mànager d'un grup de rumba catalana... jo què sé. Només sé que aquesta galtada de planificació ha arribat de cop, sense esperar-la. No sé a què ha vengut, però supòs que és qüestió de minuts que torni a desaparèixer.

patapam!

Em fa oi la política i em fan oi els polítics. Em ficaria en política per intentar canviar la política però després em faria oi a mi mateixa. Tu, deixa de mossegar-te la coa! Hi ha d'haver alguna manera... posar un pal a la roda i que tot traveli. Que tot es vincli perquè les coses comencin a funcionar!

Que els polítics no siguin polítics... crec, sincerament, que aquesta seria una bona manera de millorar-ho tot.

silenci

Instintivament m'he posat els calçons del pijama dins els calcetins. Me n'he temut ara, quan he allargat la cama per posar-la damunt l'altre sofà i m'he notat una estirada que no m'esperava. Comença, així, el típic vespre d'un diumenge postcanvid'hora. Xemeneia encesa, sensació de nit, cansament, camilla, braser, tranquil·litat, silenci... silenci... silenci extern i silenci intern. Silenci que sona amb el renou del vent, vent que alhora romp el silenci. S'hi està bé, amb la tele apagada; l'hauríem de tenir així més sovint: els mòbils penjats defora se senten i se sentirien també els ocells si no estassin ja dormint.

Na Joana ja ha partit cap a Palma.
Deixes res? Ai mamà...

pelvis

Na Joana fa un treball sobre la pelvis, en Siset i na Nespla fan vida de ca -en Siset, pobret, amb una bona campana al cap- i jo perd el temps que em dóna l'únic horabaixa susceptible de ser perdut de tota la setmana. Hi ha un braser més o manco encès davall la camilla i faig cas d'una veu anònima. Vaig sense calcetins -així, cada parell de minuts, puc fer un crec-crec d'aquells que m'agraden-.

És estrany, però un sol horabaixa buit em recompon, equilibra una existència que ara només és per a una escola i per a una revista; per a centenars de nins que, malgrat tot, em fan riure, i per a unes pàgines que sent tan meves com si duguessin el meu nom. M'agraden aquests matins i m'agraden aquests capvespres. I m'agraden aquests vespres perquè sent que a més d'haver viscut per a una escola i per a una revista he viscut per a mi i per a allò que m'agrada. És tan simple com això.

Ara plou.

les tres

El sol d'hivern de les tres del migdia sempre em duu al carrer de la Pau, quan partia cap a l'escola amb la tranquil·litat de saber que, evidentment, les dues hores passaven més aviat que les tres hores del matí i amb la lleugeresa que m'aportava la impressió que les classes del capvespre no eren gaire importants. Bola de Drac acabava quan faltaven vint minuts per les tres, i durant la publicitat, que només durava dos o tres minuts, anava a rentar-me les dents per poder veure la sèrie fins al final. Quan acabava, sortia al carrer i cap a escola. Dues hores, i au.

No hi tornaria, en aquell temps, però aquesta sensació hi serà sempre.

tanquem els finestrons

Tot és ara i res (1970)

Joan Vinyoli.

Enyor cantar-la, de ver.

ignició!

Jo hi hagués quedat eternament, dins aquell iglú... s'hi estava de puta mare. Allò sí que era Música, sexe harmònic, apoteosi, budells que es remouen, pèls de punta, plorera, ganes de cridar... Antònia Font... el Concert que s'ha convertit en l'inici d'una creença politeista compartida entre en Joan Miquel Oliver, en Miquel Àngel Aguiló i l'Astronauta Rimador.

felanitx

Ei, i si tornam a encendre la xemeneia, treim la guitarra, la carabassa, encalentim les veus amb molt d'alcohol i cantam quaranta mil vegades les cançons del repertori? Eh?

espines

Podria assegurar, sense passar gens de pena d'equivocar-me, que estaria realment perduda si no trobàs, cada parell de dies, una estoneta per estar tota sola i fer servir les cordes vocals i les cordes de la guitarra per treure'm les espines que s'han anat clavant aquí dins sense saber gaire bé per què. Avui ha estat ben llarga, l'estona.

Les cordes vibren fins que, de sobte, m'atur enmig d'una cançó i me'n ric de mi mateixa.

amén?

No ens mira als ulls quan parla, creu que la cosa més interessant que podem fer és analitzar harmònicament noséquantsdemils de partitures, desprecia els músics autodidactes i els que no saben col·locar un la en un pentagrama, creu que utilitzar els objectes de l'aula per fer percussió no cabe en esta asignatura, no ens mira quan dirigim -la seva hiperautoestima no deixa que la seva mirada vagi més enllà dels seus braços-, transforma una teoria en una creença religiosa -hi creu cegament i ens obliga a creure-hi-, pensa que amb una rialla falsíssima es guanyarà la nostra atenció quan ja ningú no l'escolta... I sobretot, ho hem de fer així i de cap altra manera porque yo lo digo. Idò, si creu que així va bé, envant. Tanta sort que a força de veure barbaritats ens hem immunitzat i aprenem coses bones de les dolentes. Tanta sort que hem vist la perfecció i que aquesta perfecció, molt lluny de teories, disciplines i anàlisis harmònics, i apropíssim del sentit comú i dels interessos dels alumnes ens ha mostrat la vertadera utilitat de l'educació. Tanta sort que intentarem ésser com ell. Tanta sort que no serem com ella.

competicions estúpides

L'ambulatori de Manacor és fantàstic. És igual si et fan esperar tres quarts d'hora, allò és més entretengut que mirar la tele.

-Que no estau bons?
-Veees, només són receptes!
-Aaah, veus que estau de bé, a jo m'han fet radiografies i anàlisis i ara vénc a veure mem com de malalta estic!
-Mooolt bé.
-I que ja vos heu posat sa vacuna?
-No, encara no!
-No, idò jo la me vaig posar ahir!


I una altra:
-Lo fotut són es ossos i es músculs, i amb aquesta humitat...
-Sí que és vera.
-Però i saps què és que és un mal que no se veu, i ningú te plany! Pareix que no tens res!

I a més d'aquest aspecte competitiu del temps d'espera a l'ambulatori, també hi ha la part de moda. El passadís que hi ha entre les portes de les consultes i les cadires és talment una passarel·la i el públic que mira sense amagar-se'n gens és malpensat i només veu defectes. És molt greu veure com tothom es va girant al mateix temps mirant una mateixa part de la persona que passa per davant. Molt greu.

Què faria aquesta gent sense els altres?

vòmits

Que no hi hagi cap diapasó del mateix tamany, que s'esborri la normalitat del diccionari i que els diccionaris deixin d'existir. Que les notes no tenguin nom. Que no hi hagi notes, que només hi hagi sons. Que canviïn els dies, els mesos, els anys. Que desapareguin els dies, els mesos, els anys. Que no hi hagi rellotges ni calendaris ni combustibles. Que tot hagi estat un somni, que tanmateix és increïble el Big Bang. Que els bitllets s'enlairin i que les monedes s'enfonsin, que els xecs serveixin per començar foc i que els bancs s'omplin de peixos. Que ningú digui t'estim si no estima, que tothom digui t'estim sense haver de dir-ho. Que no es fermin persones ni sentiments, que tothom sigui lliure. Lliure de ver. De ver però. Que tots aquests tòpics no siguin tòpics ni utòpics.

QUE LA CRISI RECOL·LOQUI LA HUMANITAT I QUE SERVEIXI DE GALTADA A QUI SE LA MEREIXI.

puta enxufat

robot eficient

punt de llibre

Socialment acceptat, naturalment normal, extremadament estrany, desvirtuat, irreal, utòpic. Deixa viure, riu de sang, no hi ha normalitat, no la cerquis, no la creïs, ni l’imaginis, ni t’atreveixis a insinuar-la. No hi ha sentits ni direccions ni carreteres, hi ha maneres, hi ha persones, hi ha vides. Aïllaments intencionats, aïllaments involuntaris, fins i tot cruels. La mar és lliure, estancada, però més lliure que qualsevol gra d’arena de la terra, per molt que decideixi endinsar-se dins l’oceà. No hi ha llibertat perquè hi ha cervell. No hi ha naturalitat perquè hi ha rius de sang.

light

Una història llarga i sense final que l'única finalitat que té, si és que en té cap, és explicar aquesta història llarga i sense final amb l'única finalitat d'explicar aquesta història llarga i sense final. Tres homes. Plantes. Moltes plantes. Cançons. Tres veus. Moltes plantes. Ciències purament poètiques. Màscares. Tabac. Plantes. Plantíssimes. Sona el telèfon. Quin desastre. Shalala lala. No entenc l'italià però l'entenc a ell, aquell que parla italià. Parla italià i l'entenc, encara que jo no entenc l'italià. Plantes. Una guitarra. Sis cordes. Deu dits. Plantes i un saxo. Teatre purament poètic.

Plantes. I aplaudiments.

setembre

M'agradaria molt ésser dins una pel·lícula, dins la ficció, en un llibre o en el pensament d'algú, on les respostes a determinats tipus de comentaris estan escrites en el guió i no tenen res d'espontànies. Si jo fos la meva pròpia guionista tendria més coratge, molt més. Avui, precisament, amb una miqueta més de valor hauria dit: "perdona, és que setembre s'escriu sense p". O si no: "ei, sobra una p eh!". I també: "hi sobra una p, però tranquil que l'altra meitat de frase està bé". I és que just mentre aquell home posava les barreres d'aquell comerç de noséquè he vist, entre els barrots, un paper penjat al vidre que predicava "Horari septembre", i he tengut l'impuls de dir-li alguna cosa. Però no ho he fet. A la meva ficció, però, m'hi he aturat. És clar que sí. I un dia ho faré. Au.

f...itat

Felicitat i facilitat. Jo sempre m'embull quan he de dir una d'aquestes dues paraules. He de pensar abans de dir-les perquè, fàcilment, giraré lletres i, feliçment, canviaré paraules. Passa alguna cosa semblant amb la f i la v, i segur que passa a molta més gent... però ara no és hora de fricativitzar. Ja fricativitzarem un altre dia. Ara jo xerrava de felicitat i facilitat. La facilitat redueix oportunitats, minamitza qualsevol opció cap a la paràlisi, cap al deixar-te endur per la situació. Quina situació? La d'ara. La que vols? Mmmm... I clar, mel si la felicitat va en concordança amb la facilitat (encara em costa escriure-les eh), però bé, que volia dir que, no ho sé, no sempre ha de ser fàcil, o no?

braços

I sé que el meu cos no és meu, però no em preocupa. El conec i ens duim bé. Som tolerant... això sí. Si no ja l'hauria enviat a emprenyar una altra animeta. I és que ara, després de tants d'anys, no m'acostumaria a un altre. Ja em va bé. Total... Em posa les coses difícils, i he decidit cedir i cuidar-lo una miqueta més. Crec que s'ho mereix. El meu cos té mal de cap, i molt de moc (per no xerrar de les altres coses). I m'ho fa passar malament a mi i a ell. No em deixa pensar i ara no sé què és coherent i què no. El cuidaré més. I és que m'encanta quan desapareix i no sé on té els braços. Jug a endevinar on són. Els moc. I quasi sempre guany.

Informe de pagament:

per una publicitat inestimable del meu lloc web a http://salbercoc.blogspot.com, jo et transmet el document que tens ara a les teves mans (és un dir).

Mònica, dos punts.

ets el sol que em dóna claror, ets la música que em dóna vida, ets l'aire que em constipa però que normalment m'infla els pulmons, ets la corda de les escoletes infantils, ets un afinador, ets una fondue de xocolata, ets un glopet d'aigua ben fresqueta amb bocins congelats en un dia intens de platja i sol, ets una pel·lícula que et remou, ets Porca Misèria, ets un vals coix, ets una rialla contagiosa, ets un ascensor (i saps de quina manera valor els ascensors...), ets una segona veu, ets l'estrella més lluenta del cel, ets una bufada de bombolles d'aire cap a la panxa dins l'aigua, ets un braser a l'hivern, ets la fresqueta a l'estiu, ets un cafè amb gel, ets una granissada de pomada, ets una figa seca, ets una mirada que penetra, ets un si7, ets guapa i ets autèntica i ets la meva amiga. Au.

I tot això, Mònica, perquè qui no té doblers per pagar un anunci té paraules guapes per l'autenticitat personificada d'un albercoc que comparteix amb mi la seva pintura.

Atentament,

eidorms S.A.

PD: la meva vida és, en bona part, tota teva.

Substància

Per celebrar-ho me n'he posat per tot, de nocilla.

Talles el pa amb visió de futur. A mesura que aquell trosset de pa es converteix en llesca te'l vas imaginant tot cobert amb la Substància. Obres el pot. El ganivet de punta rodona se submergeix com un poal dins una cisterna, i en surt talment, tot rollant la matèria vital. L'escampes, tota ella, damunt el pa. I l'escampes, també, amb visió de futur. Hi poses la quantitat exacta que la teva boca voldrà en el precís moment en què es dugui a terme la mossegada, la salivada, l'engolida. Quan ja no queda cap bocinet de pa eixut, arriba el moment clau abans de l'èxtasi. Pos més Substància al ganivet i el llep? I, aquesta, vendria a ser una d'aquelles preguntes estúpides. L'aperitiu del pa amb nocilla és, evidentment, nocilla eixuta. I ja, finalment, agafes la llesca per les crostes, amb dos ditets. I és que menjar pa amb nocilla és un acte que mostra la humanitat en la seva màxima expressió. És igual si, després de cada mossegada, la boca esdevé una extensió del pa obscur. Tenim torcaboques (veure llengua) i torcaboques (veure torcaboques). Cada mossegada és un retorn en els temps en què el pa amb nocilla era el pa de cada dia. I s'ha acabat. Tornes al món. Amb els peus a terra i la panxa plena.

jugam?

I què he de fer, jo, si amb un "diria que els teus llavis són hiverns i somriures" ja m'abduesc i desaparesc per un temps indefinit? I què he de fer, jo, si un "sé que per tu i jo una línia recta mos separa sempre junts" em deixa només amb la paraula que em surt dels ulls? I què he de fer, jo, si ara m'ha pegat per enyorar el temps en què collia figues de moro i les pelava com si fos qüestió de vida o mort? Què he de fer? Seguiré abduint-me, seguiré parlant amb els ulls, seguiré enyorant. Seguiré evitant dies inexistents i buits de contingut que m'inciten a tallar-me les ungles i a penjar la guitarra, que m'obliguen a fer un reset i a anar a dormir prest. I despert, i mir si ja m'han crescut les ungles. Un cafè i una rialla còmplice a aquella que em mira a l'altra part del mirall i tornam a començar. I tornam a jugar. Qui vol jugar amb mi? Jugarem amb les paraules. Jugarem a omplir dies buits de contingut. Jugarem a anar a dormir tard.

circulació

Deix de posar un intermitent dins una rotonda i ja em pens haver fet un acte antinorma de rellevància mundial. I a la propera rotonda posaré l'intermintent. És així. Massa risc seria reivindicar-me d'aquesta manera dues rotondes seguides... I, tanmateix, per molts intermitents que deixi de posar seguiré indignada pensant que per què he d'anar per la dreta, enlloc de fascinar-me per l'ordre tan acceptat a què ha arribat la circulació urbana.

Crec que, al final, la millor manera de manifestar-me serà anar en bicicleta (pel carril bici...).

ulls

Necessit, cada dia, un moment íntim amb la música -com a mínim-. Un moment de màxima connexió entre ella i jo, sense ningú més. Quan necessit cantar fortíssim m'és ben igual si no en sé.

Avui només em surt cantar amb els ulls.

Avui només em surt cantar al caragol

(amb els ulls).

I cada nit, abans de dormir, quin concert més mental que faig...

seria millor

Seria millor no haver fet aquesta foto. Seria millor que no hagués estat una sorpresa trobar aquest "petit comerç" a Deià. Seria millor no haver pensat "això és un altre món".

cinc i cinc

A vegades m'hipnotitzen els dits dels meus peus. Amb un ventilador immobilitzat directament cap a la meva pell i un televisor que em conta històries, m'adon que els dits dels meus peus m'interessen molt més que qualsevol cosa que passi al meu voltant a aquestes hores de la nit. M'encanta moure el dit petit -sense moure els altres eh!-, m'encanta observar l'escaleta que fan, i m'encanta que el segon dit sigui més gros que el dit gros. Però, sobretot, i això sí que realment em fascina, m'encanta el crecrecrec que saben fer tots solets. No és avorriment. És... bah.

No, joder... no dorm. I tu?

qüestió de preguntes

I és que el món n'és ple, de preguntes estúpides, preguntes sense resposta, preguntes amb resposta única, preguntes cabrones, preguntes hipòcrites, preguntes compromís, preguntes rebot, preguntes sordes, preguntes automàtiques, preguntes vici, preguntes rutina, preguntes aiaimiraquèhasfet, preguntes ordre, preguntes mosvoremqualquediasiuncaspenmigital, preguntes i preguntes i preguntes. I no, no tenc res en contra d'aquestes preguntes, tothom que faci allò que troba que ha de fer, però és necessari -o no- fixar-nos en la quantitat de preguntes que es fan que no signifiquen absolutament res. I, segurament, arribarem a la conclusió que no hi ha res a fer, que forma part de les comunicacions (anti)socials. I bé, si això va així, serà, supòs, que deu anar bé. Jo què sé.

Dorms?