Són devers les 11 i he quedat aturada, en sec. M'ha aturat el silenci, el sol, fins i tot el tic tac del rellotge de la cuina -l'únic indici de moviment que puc notar ara mateix-.
He passat gust de menjar les dues taronges -o mandarines, no ho he arribat a aclarir mai-. Cada trosset de pell que estirava es convertia en un vertader espectacle per a qualsevol ésser viu microscòpic que ho presenciàs: brollaven gotetes minúscules que s'encenien amb els raigs de sol que passen a través dels vidres de la cuina. I tot d'una m'he imaginat que veia, més amunt que els arbres, una taronja -o mandarina- gegant, que algú la pelava, i que brollaven les gotes brillants que s'entrellaçaven amb els raigs d'aquest sol de dissabte dematí. M'he menjat les taronges -o mandarines- i he tirat els pinyols damunt els éssers vius microscòpics.
PD: per un moment m'he imaginat que la taronja tenia la mida real i que jo era un d'aquells éssers microscòpics. Però era com imaginar que hi ha una força gravitatòria que ens fa estar ancorats a la Terra i ho he deixat anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada