cedotze

El dia ha estat regular fins que devers les tres del migdia ha comparegut el dijous i la cedotze ha estat nostra com ho han estat tants de llocs durant aquests tres -dos...?- anys. S'acaba. No m'ho trec del cap. La cançó, trista, feia ganes de plorar, de cantar-la més i millor, de no saber què dir quan acaba o de només pensar en un "vos estim" que ha estat mut. Ja sortirà. I dijous serà cada dia, dijous anirem de festa i dijous serà sempre un poquet nostra.

mem

Intro: abans de començar la classe hem improvisat una espècie de combat musical entre nosaltres i la classe del costat. Ha sorgit, així, de sobte.

La humanitat d'un professor es demostra quan és incapaç de rompre un moment màgic. Les formes de la música instrumental de l'època barroca són perfectament aplaçables, i hagués estat il·lògic seguir amb l'explicació del dia anterior. Sé cert que ha tengut un conflicte interior de "he de continar amb la teoria, però no, ara no puc". El sentit comú ha guanyat, per sort, a l'obligació de seguir el programa, de donar els apunts, de contar la Història. No hem sortit del tema, però la classe s'ha fet d'acord amb les nostres necessitats -i amb les de la professora-.

pim pam

Aquesta bateria és de sa mateixa marca que sa meva.

metrònom

Mon pare menja pipes aquí defora, amb na Nespla darrere darrere, i en Siset ha fet una bona beguda a l'estanc de peixos. El sol es pon. Ho retir. Aquest bocinet de Terra pon el sol i un altre bocinet el farà sortir, i començarà un nou dia per a milions de persones amb un camí per seguir. Que ho facin amb ganes, que si no res no és comestible. Mentrestant, aquí, les gallines es passegen amb el seu estilàs, miren aquí, allà, vigilen, espipellen, i van pujant, una a una, a la figuera de moro que cada dia els fa de llit. Mon pare ha acabat de menjar pipes i ara ha decidit menjar un parell de carquinyolis que vaig dur de Menorca. Diu que són com a sospiros, però més bons. I què fa aquest metrònom aquí damunt? Deu fer mesos que qualcú -jo?- el va posar aquí i ningú ha gosat trobar-li un lloc més adient. No haurien d'existir, els metrònoms, vaja un invent. No hi ha res millor que el cor, per marcar el ritme. És el nostre metrònom particular i té un pes aleatori que fa més entretenguda la vida. Ara mon pare canta. Deu tenir el cor allegro, no et fot. M'hauria d'aturar d'escriure, que ara ja dic massa dois.

butterfly

Un sebel·lí ha planejat per davant el cotxe mentre jo prenia la decisió de tocar de peus a terra d'una vegada. Si ho sabés, que el seu vol ha contribuït al meu aterratge! A partir d'ara caminaré de puntetes. Les puntetes seran aquesta espècie de matrimoni que he de crear entre la Conselleria d'Educació i jo i les poques ganes que tenc de posar-me l'anell de per vida. Potser arribaré als seixanta anys i hauré passat tota una vida fent de mestra, hauré estat feliç i estaré orgullosa de tot allò que hauré fet. Però ara mateix em rebenta aquest matrimoni pel simple fet de ser un matrimoni, un plantejament a llarg plaç i amb poques opcions de canvi. Les puntetes m'ajudaran a sobreviure físicament i la part del peu que deixaré a l'aire m'ajudarà a sobreviure mentalment. Sempre tendré l'esperança de viure a una illa deserta explotant al màxim la meva condició d'ésser humà, de mamífer terrestre, d'animal. Sempre creuré que un dia faré una cançó que posarà la pell de gallina a algú. Sempre defugiré de la rutina. Sempre estimaré de ver. Sempre cercaré on sembla que no hi ha res, on sembla que hi ha silenci. Sempre sabré cert que aquesta no és una bona manera d'organitzar el món. Sempre creuré que un bon polític no ha de ser polític. Sempre tendré dins meu aquell punt catastrofista que faria un reset al pobre planeta. Sempre creuré en la bona voluntat, en el respecte, tendré plena confiança en els infants i intentaré que siguin bones persones. Això darrer, evidentment, ho faré amb tota la meva ànima, amb tot el meu peu.