dilluns, 27 d’abril del 2009
cedotze
El dia ha estat regular fins que devers les tres del migdia ha comparegut el dijous i la cedotze ha estat nostra com ho han estat tants de llocs durant aquests tres -dos...?- anys. S'acaba. No m'ho trec del cap. La cançó, trista, feia ganes de plorar, de cantar-la més i millor, de no saber què dir quan acaba o de només pensar en un "vos estim" que ha estat mut. Ja sortirà. I dijous serà cada dia, dijous anirem de festa i dijous serà sempre un poquet nostra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
El final d'un camí sempre és trist. Pensa, però, en tots els nous que se t'obriran i que compartiras amb altra gent, tal vegada fins i tot, amb algú dels qui ara deixes.
Besades i ànims. Estudia molt preciosa.
toucheeeeeeeee!!!!!!!!!! però dip insai... molt...
Quantes coses viscudes en comú i quantes hores invertides en una amistat eterna...i, lo millor de tot, trobar a gent capaç d'apreciar aquests petits moments que fan encara més impressionant aquesta vida...Mai sabem el que ens espera...qui de tots nosaltres hagués dit aquell primer any que trobaríem a personetes tan entranyables dins aquell ambient? Segur que cap dels que ara formau sa meua penya-segats!!! I, encara vos demanau com puc ser tan optimista? Gràcies
Publica un comentari a l'entrada