amén?

No ens mira als ulls quan parla, creu que la cosa més interessant que podem fer és analitzar harmònicament noséquantsdemils de partitures, desprecia els músics autodidactes i els que no saben col·locar un la en un pentagrama, creu que utilitzar els objectes de l'aula per fer percussió no cabe en esta asignatura, no ens mira quan dirigim -la seva hiperautoestima no deixa que la seva mirada vagi més enllà dels seus braços-, transforma una teoria en una creença religiosa -hi creu cegament i ens obliga a creure-hi-, pensa que amb una rialla falsíssima es guanyarà la nostra atenció quan ja ningú no l'escolta... I sobretot, ho hem de fer així i de cap altra manera porque yo lo digo. Idò, si creu que així va bé, envant. Tanta sort que a força de veure barbaritats ens hem immunitzat i aprenem coses bones de les dolentes. Tanta sort que hem vist la perfecció i que aquesta perfecció, molt lluny de teories, disciplines i anàlisis harmònics, i apropíssim del sentit comú i dels interessos dels alumnes ens ha mostrat la vertadera utilitat de l'educació. Tanta sort que intentarem ésser com ell. Tanta sort que no serem com ella.