L'ambulatori de Manacor és fantàstic. És igual si et fan esperar tres quarts d'hora, allò és més entretengut que mirar la tele.
-Que no estau bons?
-Veees, només són receptes!
-Aaah, veus que estau de bé, a jo m'han fet radiografies i anàlisis i ara vénc a veure mem com de malalta estic!
-Mooolt bé.
-I que ja vos heu posat sa vacuna?
-No, encara no!
-No, idò jo la me vaig posar ahir!
I una altra:
-Lo fotut són es ossos i es músculs, i amb aquesta humitat...
-Sí que és vera.
-Però i saps què és que és un mal que no se veu, i ningú te plany! Pareix que no tens res!
I a més d'aquest aspecte competitiu del temps d'espera a l'ambulatori, també hi ha la part de moda. El passadís que hi ha entre les portes de les consultes i les cadires és talment una passarel·la i el públic que mira sense amagar-se'n gens és malpensat i només veu defectes. És molt greu veure com tothom es va girant al mateix temps mirant una mateixa part de la persona que passa per davant. Molt greu.
Què faria aquesta gent sense els altres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada