Va ser una d'aquelles situacions que omplen tant, que vessen.
dilluns, 1 de juny del 2009
canta, cardina torrentera
Tots els camins duen a Roma, diuen, però divendres el seu camí va arribar a les coordenades que nosaltres ocupàvem. Espai i temps es posaren d'acord per una vegada. No ens havíem adonat que necessitàvem aquella coincidència fins que la vàrem tenir davant els nostres ulls. Quina precisió, quina perfecció. Oblidàrem què era qui i ens dedicàrem de ple a qui érem realment, sense parets.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
prfff...catalina...
ara m'has fet recordar el moment... i dins jo s'ha tornat remoure tot...explosió de sentiments i emocions... aquell petit espai de temps va omplir-me... i encara ara quan ho record ho segueix fent
jo només sé que amb els ulls tancats (com sempre) sa música tenia com a un relleu físic,com si haguéssim fet una atmósfera i tot era d'esponja de sentiments.. una cosa... posava sa pell de gallina...un super moment d'unió i no sols musical...
uf... pff.. aix.
Un moment en què va ser essencial que passàs tot allò que vàrem viure...ni un detall va ser passat per alt...tot pareixia mesurat i programat per ser viscut així...tan indescriptible...
Publica un comentari a l'entrada