Vaig créixer entre el verd i el vermell d'una pista de tennis de ciment i mig borrada, que s'inundava amb quatre gotes d'aigua perquè l'arena del camp de futbol del costat tapava qualsevol via de sortida. Era una aventura anar a cercar les pilotes que tiràvem a la terra del veïnat, sempre mirant si hi era per no rebre una renyada monumental i lògica: trepitjàvem el sembrat! Fer paral·lels era un avorriment, però en el fons servia per controlar la pilota, igual que fer poals i poals de dreta, de revés, volea i smatx. I és que, tanmateix, passàvem més gust de fer quinzes, o olímpics, o vint-i-uns, o zetes. Jugàvem a tennis, i era la nostra vida. La meva vida.
Avui hi he jugat. Només una estoneta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada