dorms?

un cicle sense fi

2011-07-29T18:10:00.004+02:00

Quan era petita volia ser com ell. Volia agafar un bastó, una bosseta amb quatre coses i anar-me'n. M'era igual on, però jo sentia que era d'aquella manera com jo volia viure. No ho he fet ni ho faré mai. Estic enganxada a l'ordinador, al mòbil, a les persones, al llit. I no em molesta. Ho necessit perquè ho he conegut. Però dins jo sempre tendré aquesta idea, i qui sap si qualque dia aquesta fantasia de petita es farà realitat. Mentrestant, seguiré així, però a partir d'ara m'ajudaré a mi mateixa a adormir-me i intentaré evitar que la panxa em faci renou contínuament. Provocaré més visites a Formentor i no m'aguantaré la plorera davant la immensitat més immensa de Mallorca i insultaré tots els guiris que la mirin amb cara d'oi. Tampoc no m'aguantaré les llàgrimes davant els desastres del Govern i maleïré la gent que avala les seves accions posant-se un "ista" al cul enlloc d'alçar el sentit comú com a bandera.

Tots hauríem de ser com en Rafiki.

30 anys

2011-07-04T23:44:00.002+02:00

Val molt la pena mirar aquest vídeo: http://regalaremociones.blogspot.com

once (2006)

2011-05-17T15:00:00.003+02:00

Val. He arribat a un parell de conclusions:

1. Tenc tan clar l'objectiu que m'he oblidat del camí, i fins ara no he estat conscient que la utopia és necessària per arribar al màxim, però no es pot assolir la utopia directament.

2. Aquest any m'ha servit per admirar molta gent que m'ha fet enveja sana. Ja sé de quin peu calcen totes les persones a qui m'agradaria assemblar-me i, evidentment, també tenc clar com són les que vull enfora -o no tan a prop-.

3. Motivar-se és fàcil i motivar també. I, si fa falta, s'ha de fer cada dia.

Bonus track: El "gayfriendly" és un concepte del tot qüestionable i contradictori.

ego

2011-05-04T16:05:00.004+02:00

Diuen que un 70% de la pols que s'acumula a les cases prové de les cèl·lules mortes de la pell. Aquest bloc és pols. I aquesta pols conté un 100% d'aquestes cèl·lules. L'egocentrisme de quan demanam a algú si dorm és el mateix que té aquest bloc, és el mateix de quan hi escric i és el mateix de quan vaig en bicicleta.

Em grat allò que em pica i cau tota aquesta pols.

sí, t'ho dic a tu, senyor perfecte

2011-04-26T16:29:00.003+02:00

Que s'enterrin les exigències masclistes i les que ja han caducat -perdó per la redundància-, les afirmacions que una persona amb seny no diria ni a una mosca, el rencor de qui perd algú a qui mai no ha estimat tal com és, la supremacia dels fills sobre els pares, les comparacions amb altra gent quan és clar que no hi ha res a guanyar -ni res a perdre-.

Que s'oblidin les persones que perdonen "perquè ets tu" quan no hi ha res per perdonar, les que donen les culpes d'un error seu a qui en teoria estimen -reiteradament-, les que no saben rectificar, les que toleren i toleren i toleren però "som jo el normal", les que fingeixen, les que actuen, les que són Déu, les que es queden sense res després d'un "no em dóna el que jo em meresc".

Que equivocar-se és d'humans, però aprendre també. I ja comença a ser hora.

ID

2011-03-20T16:09:00.000+01:00

Un tel de ceba m'ha contat que coneix una fulla d'enciam que sempre es fa passar per pinyol d'albercoc. El tel no hi cabia de vergonya aliena i d'indignació, i és que ell, tan transparent, no concep tanta comèdia.

Els vidres bruts es veuen d'una hora enfora.

tot retorna

2011-03-11T17:10:00.000+01:00

La matèria no desapareix, es transforma. Què vol dir això? Que tots els actes són bumerangs que, amb el temps, retornen amb la mateixa intenció amb què han estat llançats.

La brutor de davall l'estora també és matèria.

tabula rasa

2011-02-22T12:52:00.000+01:00

El matí, el vespre, la tabula rasa, la malaltia terminal, el despertador, la morfina.

He perdut el matí i, amb ell, la plasticitat del cervell en els meus actes.

favor

2011-02-11T13:35:00.000+01:00

Tres persones gairebé desconegudes. Tres. I tenen raó. La puta obsessió de pensar que totes les coses bones són favors i que res no és merescut. La puta obsessió de mostrar la pitjor part de mi mateixa per evitar la possibilitat d'equivocar-me en favor meu. Joder. Ja està bé, d'això, no?

soja

2011-02-10T17:13:00.000+01:00

Despullada, sense idioma, sense mans, sense mirada. Amb una rialla d'orella a orella dibuixada en una màscara que fa de façana d'una presó feta de carn i ossos. Un comptador automàtic de persones, d'humans, d'éssers, de dimonis, d'animals, i una calculadora que sempre dóna decimals.

M'aliment de salsa de soja i me la bec a glops -sense escarrufar-me-.

cervell

2011-01-25T13:57:00.001+01:00

Resulta que darrerament he cregut en certes coses que han resultat ser totalment el contrari. I pens que per què, jo que creia ser conscient de tot allò que passava al meu voltant. Les imperfeccions són constants i fan olor del socarrim d'un passat amb més forma d'esbós que d'una altra cosa. I, de sobte, m'adon que el meu cervell és producte de la sedimentació de totes les partícules residuals que han anat caient dins el meu crani amb tots els comentaris que m'han entrat per una orella i m'han sortit per l'altra.

partitura nova

2011-01-01T23:36:00.001+01:00

Posa la clau de sol i intenta posar-ho fàcil, que una armadura carregada no és garantia de bellesa. Parteix en do major i confia en la melodia, en la lletra, en el tempo, en la intenció, que d'alteracions ja en vénen sense demanar-ne.

si pogués

2010-12-29T17:33:00.001+01:00

A qualsevol no diria sí i, si pogués, afegiria sal a tot quant camina, i així, caminant a cegues pels carrers engalanats de pols, cantant sense consciència la melodia més amagada i convertint hores en tonelades de paciència, som. I m'és igual no saber què som perquè sé que som, i això ja és suficient per despertar-me tranquil·la. Pens, sent, mantenc, m'entenc, m'escarruf, me flip, m'amag, me surt, modul, me duu.

La felicitat engata.

bon dia

2010-12-03T18:32:00.000+01:00

Ja sé de què m'agrada berenar els dematins. Pareix un doi, però no ho és. És el gran inici, el gran canvi, el gran descobriment. La clau. M'aixec, cada dia, amb la convicció de començar bé i així com a mi m'agrada -ja tocava, després de 23 anys-. Tenc rutines meves que no es basen en res obligatori, sempre tenc l'habitació ordenada -impensable per jo-, m'agrada cuinar i ja no ignor les verdures. Encenc espelmes, tenc flors i vull cuidar-me. Toc la guitarra cada dia i no em desanim ni vull tallar-me les ungles.

A poc a poc, crec, començ a trobar-me.

alens

2010-11-12T17:47:00.002+01:00

És increïble com canvien la vida els petits detalls. Els dies són diferents, i els alens, petites grans passes. Les flors a la finestra hi fan molt, i l'estufa als peus, i l'ordre, i aquest limpador de manos del dia que dóna pau a les mans durant uns segons. Sent els cotxes, però no els veig, i no not ningú al carrer malgrat veure la ciutat des d'aquí dalt. Un punt verd. Una cortina blanca. Unes flors grogues. Transparència.

6

2010-10-05T21:29:00.000+02:00

M'agrada veure la vida des d'un sisè i deu ser per la mateixa llei espiritual que odii el metro i em sent totalment neutra passejant entre persones desconegudes que em veuen però no em miren o em miren però no em veuen. M'agrada que sigui un ascensor semblant a una càpsula d'emergència espacial allò que em baixa a la vida real i que em retorna a la meva pròpia càpsula. M'agrada anar desconeixent-me a mesura que augmenten les cares desconegudes que esperen amb mi que el semàfor es posi en verd i esper que el desconeixement màxim em dugui finalment a alguna cosa semblant a qui som en realitat.

dorms

2010-08-11T12:45:00.000+02:00

Dorms i mir com surten el cafè i el sol en sincronia, igualats en necessaris i en capacitat de fondre el gel. Dorms i esper tranquil·la intenant trobar alguna combinació mínimament comestible entre els ingredients que hi ha dins el rebost. Dorms i planeig col·locar totes les persones que no valen la pena com si fossin fitxes de dòmino i pegar la primera cossa. Dorms i respir i començ a creure en la meva capacitat de posar-me tranquil·la.

No not l'espina.

jo també

2010-08-04T01:55:00.000+02:00

Fa M

2010-06-26T20:35:00.000+02:00

Un...
Dos...
Tres...

Ja.

He deixat la pressió de la mandíbula a totes les tecles si bemoll del piano.

asma

2010-06-24T23:43:00.000+02:00

Cronòmetres i més cronòmetres. Voltes i més voltes. Asma sense cap sentit excepte des del punt de vista de l'espai-temps. Merda. Primer defecte: impaciència. Cronòmetres. Tic tac. Segon defecte: control. No som titellaire, òstia. Tercer defecte: (auto)control. On es compra? Me'n vens? Asma amb tot el sentit. Quart defecte: m'estim massa i massa poc. Vull estimar-me, simplement, no m'agraden les masses (cinquè). Canvii cronòmetre per metrònom, en molt mal estat per fer servir massa (joder, que ja he dit que no m'agraden). Sisè defecte: visc més per dedins que per defora (totes les seves varietats el fan extensible, idò, fins a l'enèsim). Tenc por de totes les coses que sortirien de mi mateixa si jo mateixa no posàs límits a les meves paraules. Tic tac.

He d'optimitzar recursos, energies, moments, alegries i quilos de cireres. És realment necessari. Però de ver, agrairé que algú em digui la paraula necessària per desactivar el puta cronòmetre que em tensa les mandíbules i em provoca pinçaments.

semi

2010-06-15T22:23:00.000+02:00

Que em crema l'estómac i que crid en silenci, que em tatuaré la mala cara a la cara per no donar motius a ningú que vulgui dir-me hipòcrita, que m'ha picat un moscard i que m'han perdut la maleta, que encara esper que l'imbècil semianònim de torn em torni a dir allò que no som, que cridaré i ploraré fins que no em quedi sang a les venes, que tot això és mentida, que tot això no sé què és, que surt, que faig, que pens, que l'he mort, al moscard, però també m'he fet mal a l'orella.

2010-06-13T18:05:00.000+02:00

destí
viatge: aquí i ara.

zeta

2010-06-13T02:27:00.000+02:00

Les coses no són fàcils per ningú dins un iglú descongelat i totes les cançons divertides estan plenes de notes a contratemps. Què passa? Que no és cap desgràcia la inexistència d'un control zeta a la vida real. És qüestió de temps i de paciència, de reinicis forçats. I eh, potser avui és el dia de trobar una nova drecera.

trio

2010-05-28T18:56:00.001+02:00

Em plantejaré tornar enrere per recuperar l'atenció que he anat perdent tots aquests anys per la carretera, que la meva vida s'està convertint en una lluita entre la música forta, els post-its i els descuits.

bass+5

2010-05-20T23:39:00.000+02:00

Podria conduir hores. De nit. Quan la reverberació i els baixos substitueixen l'accelerador, quan les rotondes són allò que més s'assembla a una meta. Podria conduir hores. I hores. Podria oblidar qui som per recordar qui seria. Podria acomodar-me a una rotonda. Podria fer-me meu l'espai de l'eco de la cançó, i així és cert que ningú no em trobaria. Podria conduir hores esperant trobar la fi del món, com el bosquimà que volia destruir una botella de coca cola.

Tara

2010-05-07T17:46:00.001+02:00

Quantes som, jo? Ella és cinc a la vegada, per ara, i no sé quina m'agrada més. Segurament la que va sense maquillar, la que representa ser ella al complet, tot i que ella al complet conté les altres quatre. Per separat o simultàniament, és igual, però tots som Tara. Tots estam condicionats per l'equilibri existencial que necessitam per viure, per estar en pau amb la nostra consciència. Tots basam algun dia en arreglar allò que hem crullat en un moment en què probablement no actuàvem d'acord amb la personalitat més sencera del catàleg. Compensar. Balança. Karma-dharma, ja m'entens. Però cagar-la no és dolent. És humà, simplement.

PD: Li ha cremat la cabanya inclús sabent que no era culpa seva.

I mean I really think...

2010-05-01T00:56:00.000+02:00

conseqüències

2010-04-30T19:20:00.000+02:00

Un dia d'aquests deixaré de pensar i ja d'una vegada podré fer-me responsable de les conseqüències dels meus actes.

llit

2010-04-29T00:48:00.001+02:00

Panxa amunt quan sent que caic, quan no hi ha colors a la paret interior dels ulls, quan el coixí no és net ni quan encara fa olor de suavitzant; quan pos en subhasta el meu cos, des dels òrgans més vitals fins a cadascun dels ribosomes de les meves cèl·lules; quan per un moment confii en un viatge astral que em transporti a un altre llit mig meu* i m'obligui a fer mitja volta; quan un sol instant m'oblid que som meva i m'oferesc al temps desitjant que només xucli de mi allò que no és comestible.

*no fa falta dir que amb les meitats sempre s'hi guanya.

post-it

2010-04-26T19:50:00.001+02:00

La roba a l'armari

El cap centrat

Les ganes als ulls

Les llàgrimes a la història

La moixa a caçar rates

La solució al parèntesi

L'amor als llavis

La vida al meu cos

Els punts suspensius amb el zero a l'esquerra

La tranquil.litat al meu pols

La histèria al vàter

tic tac, xaval, tic tac

2010-03-22T19:37:00.000+01:00

Si hagués seguit tots els meus impulsos a hores d'ara i tenint en compte només els d'avui duria mig cap rapat i l'altre mig com n'Eduardo Manostijeras; me n'hauria anat a viure a qualsevol lloc del món amb pistes d'esquí per convertir-me en una snowboarder boníssima; i també hauria tirat contra la paret tots els ous que hi ha dins la cuina. I encara pens en Hawaii i en Londres. Let's do it?

rues

2010-03-15T20:12:00.001+01:00

http://www.youtube.com/watch?v=Y72jRaoRvH

so...I will

2010-02-24T01:07:00.003+01:00

Tres minuts i quaranta-set segons, el temps just per assaborir cada paraula des dels teus ulls fins a l'única [raó].

És en moments com aquest que no hi ha son capaç de tombar-me.

et regal les escales

2010-02-15T17:56:00.001+01:00

En el fons és divertit esperar. Esperar qualsevol cosa, persona, dia, idea o mail. I això darrer encara ho és més perquè fins i tot fa un renovet simpàtic quan arriba. Què més podem demanar? Esperar. I quan arribi, que entri qui vulgui a la meva vida, que em conegui qui ho desitgi per dotar de fonaments el sostre, que és molt trist començar la casa pel terrat perquè la ignorància es menja la base -tot i que tothom és lliure de malgastar el temps com vulgui i no seré jo qui digui el contrari-.

PD: és una llàstima que no sigui contagiós. T'agradaria -si encara no t'agrada-.

sol

2010-01-21T18:00:00.000+01:00

Si ara plogués sortiria en pèl i m'allargaria damunt l'herba. Pensaria en totes les coses que sempre he volgut fer i planejaria com fer-ho perquè aquesta no fos la darrera.

ja està dit

2010-01-19T15:51:00.000+01:00

Enyor una rutina que mai no he tengut, una rutina que fins ara només he intuït durant unes hores, fins i tot durant setmanes que per a mi són inexistents. Enyor una pel·lícula que no s'ha estrenat, la meva -vida-. I no entenc com puc enyorar un futur -si no és que aquest és inherent al present-.

dues

2010-01-04T23:39:00.000+01:00

És quan els ulls s'acluquen, que la mirada s'encén.

dotze

2010-01-03T14:34:00.000+01:00

No existeix aquesta estranya obligació de celebrar el cap d'any, sinó la necessitat de fer alguna cosa diferent per notar un punt d'inflexió necessari. Les línies divisòries en si no canvien la melodia de la cançó, però en faciliten la lectura. Seria molt dura una peça sense separacions i seria molt dura una vida sense nits de cap d'any. Siguin com siguin.

the way

2009-12-16T01:00:00.002+01:00

Encara em not flotant dins aquells braços, estreta, protegida, com si de sobte res no fos real més que el llit i el viatge amb els ulls clucs. I aquella nit, la gent que caminava pel carrer o que dormia a l'habitació del costat no podia intuir la importància d'aquella combinació perfecta dels quatre braços que entre tristesa i coratge equilibraren els llençols.

El fred m'espassa, quan hi pens.

pipes

2009-11-30T18:17:00.002+01:00

Menjar pipes, menjar-se el cap... és igual. Tot arriba als llavis, desgastant-los per la sal, mossegant-los per la ràbia o utilitzant-los per escopir. A més, sempre queda qualque bocinet de closca entre les dents. I molesta.

uuuuu

2009-11-23T19:00:00.000+01:00

Un dia rebentarem amb fotos i revelarem capes de llençols i coixins. Convidarem a beure, a riure i a viure a qualsevol metre quadrat i en qualsevol color. Perquè tothom sap que no és una putada una sèptima a cada cap de cantó.

PD: Un baix continu sí que ho és.

cadència

2009-11-12T14:27:00.001+01:00

No puc evitar evadir-me segons quins moments que jo no vull viure, que mereixerien un cop damunt la taula i un sermó -profà-, un toc d'atenció, un reinici, un "pobret, que ets de curt". El calcetí es gira, no hi ha volta de fulla, i és fàcil donar ordres si el teu despatx té més sales que ca meva.

PD: La llista de planetes té ara cadència imperfecta i ja ningú no sap on és Plutó.

4

2009-11-07T03:13:00.000+01:00

Jo només puc pensar en flors vermelles i liles que s'enfilen i que a les quatre sonarà una cançó

(i això que mai m'han motivat les flors).

vint-i-un

2009-10-28T14:08:00.001+01:00

Una gran cançó per un gran dia.

nou hores i mitja

2009-10-27T14:36:00.001+01:00

què sexy, què dolça i què freda.

pens?

2009-10-21T14:37:00.001+02:00

Escric aquí com si ho llegís tothom i escric a la revista com si no ho llegís ningú. Em bec el cafè fred, si el bec, si hi pens, perquè de vegades em pens que haver posat la cafetera al foc ja és suficient. Ara que hi pens...un segon. Ja, ja l'he begut. Perdó. On era? Ah, sí, pens coses que no faig, faig coses que no pens, i vull fer sempre allò que vull. Esper, sempre, alguna cosa, i quan no esper m'esper a mi -sempre vaig més envant que jo mateixa, estic farta d'esperar-me-.

sht

2009-10-15T12:52:00.003+02:00

Canviaré les cordes de la guitarra, deixaré que em creixin les ungles i posaré call, que estic inspirada i fa sol i comença a ser necessari dormir arrufada. I tot això junt fa que pensi que estic bé, aquí, que enyorava la rutina i un batec de cor tranquil.

ara

2009-10-01T19:36:00.002+02:00

Sempre m'ha molestat el tic tac del rellotge, em despista, m'obliga a seguir el seu pas amb qualsevol cosa que estigui fent: llegir, escriure, caminar, respirar... tot, al seu ritme. I una merda. Per això sempre he posat els tics tacs dins un calaix, tancats defora o amb la pila treta. Que desapareguin tots o que empipin a qui no enyora, però a mi, els tics tacs, que em deixin fer. Que s'apaguin, que s'inutilitzi el temps, que no existeixi l'espera. Perquè jo ho vull ara.

fregapeus

2009-09-14T01:45:00.000+02:00

No m'agrada dur arena aferrada als peus ni el renou que fan quan es freguen, però la pau absoluta que aporta el moment en què l'única cosa important del món és jugar amb els peus no és comparable amb res. El dit petit té vida pròpia i encara m'agrada fer croixir els ossos. Caminar descalça és un dels plaers de la vida i els calcetins fan estimera. Però jo, ara, vull fregar els peus, vull jugar a escala mil·limètrica amb moviments sutils que repercuteixin al cos com un alè de vent dins l'aigua... i vull que sigui a quatre peus.

no té títol

2009-09-01T19:02:00.000+02:00

No sé si som tan conscient de com som perquè ja m'entenc o si ara que m'entenc som més així com som. No sempre seré així i pensaré que no m'entenia gens, però ara em super a mi mateixa. Em duu molta feina aguantar-me, respirar. Estava convençuda que sovint el meu problema eren els altres, però ara veig que no. Quan menys m'ho esper apareix una llàgrima que desembossa els pulmons i al mateix temps m'atura, em diu que tranquil·la, que em doni unes hores d'egoisme màxim i que després torni a la vida real. Com una pausa a publicitat.

El problema de la publicitat és, però, la temptació del zapping. Intentaré no caure-hi.

Manel i la gent normal

2009-08-10T13:21:00.001+02:00

M'encanta.

anilataC

2009-08-08T15:18:00.006+02:00

Sent que tenc errors enlloc de cèl·lules i ràbia enlloc d'alvèols. No ho sé, no sé què he fet tots aquests anys i no sé què faré quan recuperi la respiració, quan el meu cos no doni motius als ulls per no ser de color cel, quan rompi el mirall i els bocins m'ajudin a excavar fins a l'ànima.

clau

2009-07-28T02:20:00.004+02:00

Una vena als ulls, pany i clau al cor, tristesa. No sap que és certa la seva vida, que no hi ha enganys ni errors, que els dies passen, que l'arena cau, que comença l'espectacle si vol donar-se el privilegi de ser feliç, de deixar-se estimar, de deixar-se veure, de ser lliure, d'obrir els ulls, de tirar la clau, de cridar, de confiar, de sentir. De viure.

mi

2009-07-21T00:35:00.004+02:00

Volia escriure que la guitarra té un mi que li penja però ara ho trob una bajanada.

Demà canviaré la corda i em donaré corda a mi.

lux perpetua

2009-07-16T00:26:00.005+02:00

Blau, vermell, blanc, negre, requiem aeternam. Cinc entre milers. Cinc entre rialles i una convivència inèdita, superada, amistat reforçada i autèntica, sense amagar absolutament res. Em sap greu. Si de ver parla la mirada, ja ho ha dit tot i ho tenc tot guardat, i m'ho guard, és meu el record, és meva la pell de gallina i és meu el calfred d'un forte multitudinari. Són meves les vostres rialles perquè m'han quedat clavades i és meu el cànon del pentàgon regular. És meu i és vostre perquè és nostre. M'ho penjaré tot pel coll i sentiré la cardina que canta a qualsevol lloc del món.

No sé ni sabré mai si seria igual encara que la rutina del dia a dia no tengués final. És així, i punt. I és mel aquesta lux perpetua.

Manual del bon polític

2009-07-07T00:13:00.004+02:00

Per ser un bon polític s'han de tenir clares una sèrie de qüestions que resulten imprescindibles:

- Allò més important dels ciutadans no és què necessiten, és què votaran.

- Mai no s'ha d'estar d'acord amb l'opinió dels partits contraris.

- S'ha de fer política d'oposició, tant si s'està a l'oposició com si s'està a l'equip de govern.

- L'educació pública no és important, només duu despeses.

- La llei principal és l'acció-reacció. Una qüestió pot esdevenir la més important del món quan algú la critica.

- Cada setmana és una cursa per veure qui surt més als mitjans de comunicació.

- S'ha de xerrar molt malament, molt. Com més, millor.

- No hi ha acord possible, i si hi ha acord, es farà en desacord amb l'acord.

- La demagògia és la principal aliada.

- No fa falta complir les promeses electorals, tanmateix als ciutadans els és igual si no es compleixen.

- Per cridar l'atenció no s'han d'arreglar clots, s'han de fer carreteres i grans construccions.

- La culpa és sempre de la institució superior, sempre que no sigui del mateix color.

- La importància dels càrrecs és directament proporcional al temps de retard amb què s'arriba a un lloc.

- I sobretot, el cotxe ha de ser car. Molt car.

Continuarà...

Lluna

2009-07-04T01:03:00.004+02:00

Sempre m'he demanat per què putes existim. Encara anava a primària i record que un dia em vaig mirar les mans i vaig pensar: hi ha alguna cosa que se m'escapa, per què som aquí? Em posava nerviosa pensar en això, i tot i que ara ja m'he avesat al misteri, de tant en tant encara caic en la temptació d'intentar solucionar la gran incògnita, la pregunta del milió, de comptar els metres de profunditat d'un pou sense fons. Segurament tot això va venir per allò de què va ser primer, l'ou o la gallina? De vegades una simple pregunta té més repercussió que qualsevol lliçó teòrica, perquè des d'aquell dia mir la Lluna transmetent-li tota la meva confiança per si un cas s'anima a contar-me el secret del cosmos. Sí, ja sé que no aclariré res, però almenys la mir.

PD: quan, de petita, anàvem en cotxe i hi havia la Lluna, em pensava que venia amb nosaltres perquè no la passàvem de llis com fèiem amb les cases i els arbres. I després va resultar que per molt innocent que fos aquella idea, era la pura veritat.

aire

2009-07-02T21:50:00.004+02:00

Que la gent es posi contenta, que és molt divertit jugar amb l'aire i anar repartint esclafits a tots els cotxes que passen. I que ha arribat l'estiu! I hem d'anar a fer xopets i arrossos amb bolets al Vermut, hem d'anar de poble en poble i de verbena en verbena, hem de fer feina però ens agrada i som els millors, hem de fer festes al terradet de ca nostra i hem d'anar de concerts, de platges, de piscines i d'altres coses. Hem de cantar molt! Bé, jo cantaré, només avís. I tocaré el piano, quin remei. La calor menja i el cos degota. El queixal ha passat a millor vida i la meva boca l'enyora, crec no em perdona i que s'ha enfadat amb mi. De ver, alegria, que fa sol i fa bon dia i jo vaig dir que a l'estiu aniria al gimnàs. I encara ho pensava, que hi aniria, però avui he caigut que encara no hi he anat i que ja ha arribat l'estiu, tiritirirí, i que estic de puta mare. No fa falta anar gaire enfora per trobar la bíblia, per menjar síndria com els animals, com els pardals de la política, que és el circ més divertit de l'univers, si no fos que tenen la paella pel mànec, tot i que jo juraria que, com a màxim, només utilitzen el microones per governar. Xaval, quin mal de galta. Si no em queix no sé escriure, si no véns no sé com viure, si m'encalces em faig gran.

final de MEM, principi de...

2009-06-25T21:07:00.008+02:00

1 dia

2 exàmens

3 anys

4 amigues

5 veus

kyrie

2009-06-23T23:22:00.007+02:00

He llegit tres-centes pàgines amb un parell d'hores mitjançant la tècnica de lectura en paracaigudes, que vendria a ser l'evolució de la tècnica diagonal per a llibres extremadament avorrits i inútils. Es tracta d'anar passant pàgines amb una ràpida ullada superficial, ignorant completament paràgrafs plens de noms i anys, i també els que estan en cursiva. S'ha de llegir, si escau, l'inici dels paràgrafs per mirar si l'autor s'ha dignat a canviar una miiiica de tema, i passar de llis si resulta que no -però millor, un no sap mai què és sort-. És important, també, tenir el radar posat per si durant la gran caiguda detectam una idea principal. Aquí convé matrixar, escanejar, i reprendre la velocitat. Tot això ho he fet mentre escoltava música del Renaixement.

Estic acabada, ho sé.

kjfsdnfkjadsn

2009-06-20T18:26:00.017+02:00

Lila paret

Negre calçons

Lila carpeta

Negre futur

Negra la nit

Blanca roseta

Sobra una setmana i encara falta un moment que tenc guardat i preparat per acabar tancant els finestrons -sense rodar clau-.

Escolta, escolta... Què? És l'estiu, el sents? Que si el sent? Em trepitja els apunts i em despista la història.

silenci, que dorm

2009-06-16T00:12:00.006+02:00

Quan el tengui cara a cara li diré: "Ei, tu, que dorms?". I farà un simple gest amb la cella que voldrà dir que sí, que dorm, i que no ha entès que allò que realment li volia transmetre en bones paraules és que, per favor i si és tan amable, vagi a provar sort a un altre país, que segur que troba l'èxit, que és molt bo. "Ei, ets bo, encara hi ets a temps, home! Ànims, que tu pots!". Però res. Es posarà a escriure, en blanc, blanques, fins que ho haurà enblanquinat tot, i després farà de Dori una altra vegada.

Tothom sap que no li diré res. Evitaré tenir-lo cara a cara.

anemiscovulavepirlollum

2009-06-14T01:18:00.005+02:00

Mosca passadís. Obrir habitació. Mosca habitació. Mosca renou. Catalina no poder dormir. Mosca volar llum llum llum habitació. Mosca no sortir. Catalina idea. Llum habitació off. Llum passadís on. Mosca sortir! Mosca volar llum llum llum passadís. Llum passadís off. Llum habitació on. Ràpid. Tancar habitació. Apagar llum. Catalina dormir sense renou. Bonanitsitcolgues.

instint

2009-06-11T21:40:00.003+02:00

Vull parir. Supòs que un dia deixaré de ser tan meva, tan egoista en aquest sentit, i voldré dedicar la meva vida a una persona que s'anirà formant lentament dins el meu cos. Vull passar hores i hores mirant aquesta personeta, em vull jeure al sofà amb ella damunt i notar la tranquil·litat més absoluta, l'estimació més plena, la connexió més natural del món. Li cantaré moltes cançons, això segur.

M'ha fet enveja... què hem de fer? Demà hi ha examen d'anglès.

vocal, -s, -en, -in

2009-06-09T00:11:00.005+02:00

Si un guitarriste toca en una vona tecnica de dits pero les cordes están desafinades val mes que quedi a casseva a veure es fútbol per la sexta. Tanmateix em olvidat que ses cordes se poren afinar, y com que resulta què es de mel i sucre, el dexam que toqui axi.

Ja m'enteneu.

canta, cardina torrentera

2009-06-01T20:23:00.005+02:00

Tots els camins duen a Roma, diuen, però divendres el seu camí va arribar a les coordenades que nosaltres ocupàvem. Espai i temps es posaren d'acord per una vegada. No ens havíem adonat que necessitàvem aquella coincidència fins que la vàrem tenir davant els nostres ulls. Quina precisió, quina perfecció. Oblidàrem què era qui i ens dedicàrem de ple a qui érem realment, sense parets.

Va ser una d'aquelles situacions que omplen tant, que vessen.

vull ser astronauta

2009-05-26T10:26:00.005+02:00

Després d'això, dormiu, o plorau, o cridau, o enviau-ho tot a la merda! És igual!

animals

2009-05-25T21:50:00.004+02:00

Tenim dos moixets nous a ca nostra. Ben petits i ben negres i ben ximples. He arribat i els dos cans i els dos moixos es miraven i s'ensumaven amb més respecte del que mostren algunes -o més- persones. Persones? Éssers, elements -com deia avui el folklorista-, individus aparentment vius, intel·lectualment amorfs com el mosquit que avui dematí m'ha despert a les sis i que no m'ha deixat dormir pus. Era gros i feia un renou que picava el cervell -i ell, també, la pell, clar-. I quan em tranquil·litzava i m'adormia un poc... tornava a passar com una moto per devora la meva orella. Tanta sort que el renou m'ha entrat per una i m'ha sortit per l'altra, tot i que no m'ha deixat dormir.

||

2009-05-18T00:28:00.002+02:00

Ja tenc ganes dur arena pertot, d'agafar calor fins al màxim, d'entrar dins l'aigua i fondre'm. Tenc ganes de pausa, d'horabaixes eterns, de nits a la fresca, de despertar-me i posar-me el biquini directament. Tenc ganes de beure aigua gelada, de menjar gelat, de gelar-me l'ànima a Cala Murta, de congelar el temps. Tenc ganes de jugar a pales, Mònica, jugues? O a ping-pong, tria! O una cosa darrera l'altra! No frissam! I no em facis córrer, ja ho saps! Tenc ganes de cantar amb els vidres del cotxe oberts i de fer escoltar Antònia Font als guiris! Wa yeah! Queden xuxes? Tenc ganes de pegar un capfico en pèl i convertir-me en la llibertat en persona, de fer el mort amb les orelles mig enfonyades, ara hi sent, ara no hi sent, i que les ones em guiïn, que em fii d'elles completament! I no en parlem, de les verbenes... Bé, atur, que em pegarà un ataquet. No sé si és que tenc ganes d'estiu o que ja em fa oi estar aquí tancada amb la taula plena de papers i sabates enrevoltant el llit.

No estaré gaire a fer-me meva una tovallola... jo només avís!

patxanga

2009-05-14T19:10:00.002+02:00

No hem de passar pena, que la raó no és seva i el cor és meu. Fregirem patates per acompanyar-ho, collirem nispros, afinarem cordes, i patxanga. Tanmateix sempre tendré celletes que em facilitaran la vida. I a més, no hi ha por, perquè pas gust de sentir dues ovelles que es xerren fent quartes justes.

ca nostra

2009-05-10T23:41:00.004+02:00

play

2009-05-04T21:51:00.006+02:00

Ho ha dit i l'ha clavada: "tots ho som un poc, bons i dolents". Té tota la raó. Hi ha dies que m'hi sent, dolenta, i hi ha dies que ni em sent. Diria que la dona de la neteja que cada dilluns i cada dimarts frega el passadís de la cedotze ve per escoltar-nos. I si li encanta la història? I si li encanta, senzillament, aprendre coses? Quantes coses deuen aprendre, escoltant darrere les portes? És curiós. Ja ho vaig pensar l'altre dia i avui ha tornat a comparèixer. I me n'he tornat. Tremola el volant i tremola l'ànima, escolt deu vegades seguides la mateixa cançó, són coses que passen, "dormies mig agafada al meu braç", m'encanta Manel, em canta, em canta a mi! I li cant, i "la cara que feies a l'anar girant crec que era de felicitat", i no sé què faig però necessit harmonia, necessit saber harmonia i definir-me amb més de tres acords, "per una vegada he entès el que cal, passi-ho bé, que m'esborro del mapa", ja arrib? no sabia on em trobava, sí, ja arrib, la torn a posar i "llavors, bonica, dependrà de tu", i si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys? És la pròxima després d'aquella. Què bé que faci olor d'estiu. Que arribi... però mentrestant, a dormir prest.

cedotze

2009-04-27T22:10:00.003+02:00

El dia ha estat regular fins que devers les tres del migdia ha comparegut el dijous i la cedotze ha estat nostra com ho han estat tants de llocs durant aquests tres -dos...?- anys. S'acaba. No m'ho trec del cap. La cançó, trista, feia ganes de plorar, de cantar-la més i millor, de no saber què dir quan acaba o de només pensar en un "vos estim" que ha estat mut. Ja sortirà. I dijous serà cada dia, dijous anirem de festa i dijous serà sempre un poquet nostra.

mem

2009-04-21T21:55:00.002+02:00

Intro: abans de començar la classe hem improvisat una espècie de combat musical entre nosaltres i la classe del costat. Ha sorgit, així, de sobte.

La humanitat d'un professor es demostra quan és incapaç de rompre un moment màgic. Les formes de la música instrumental de l'època barroca són perfectament aplaçables, i hagués estat il·lògic seguir amb l'explicació del dia anterior. Sé cert que ha tengut un conflicte interior de "he de continar amb la teoria, però no, ara no puc". El sentit comú ha guanyat, per sort, a l'obligació de seguir el programa, de donar els apunts, de contar la Història. No hem sortit del tema, però la classe s'ha fet d'acord amb les nostres necessitats -i amb les de la professora-.

pim pam

2009-04-11T17:56:00.000+02:00

Aquesta bateria és de sa mateixa marca que sa meva.

metrònom

2009-04-08T19:34:00.002+02:00

Mon pare menja pipes aquí defora, amb na Nespla darrere darrere, i en Siset ha fet una bona beguda a l'estanc de peixos. El sol es pon. Ho retir. Aquest bocinet de Terra pon el sol i un altre bocinet el farà sortir, i començarà un nou dia per a milions de persones amb un camí per seguir. Que ho facin amb ganes, que si no res no és comestible. Mentrestant, aquí, les gallines es passegen amb el seu estilàs, miren aquí, allà, vigilen, espipellen, i van pujant, una a una, a la figuera de moro que cada dia els fa de llit. Mon pare ha acabat de menjar pipes i ara ha decidit menjar un parell de carquinyolis que vaig dur de Menorca. Diu que són com a sospiros, però més bons. I què fa aquest metrònom aquí damunt? Deu fer mesos que qualcú -jo?- el va posar aquí i ningú ha gosat trobar-li un lloc més adient. No haurien d'existir, els metrònoms, vaja un invent. No hi ha res millor que el cor, per marcar el ritme. És el nostre metrònom particular i té un pes aleatori que fa més entretenguda la vida. Ara mon pare canta. Deu tenir el cor allegro, no et fot. M'hauria d'aturar d'escriure, que ara ja dic massa dois.

butterfly

2009-04-07T00:29:00.004+02:00

Un sebel·lí ha planejat per davant el cotxe mentre jo prenia la decisió de tocar de peus a terra d'una vegada. Si ho sabés, que el seu vol ha contribuït al meu aterratge! A partir d'ara caminaré de puntetes. Les puntetes seran aquesta espècie de matrimoni que he de crear entre la Conselleria d'Educació i jo i les poques ganes que tenc de posar-me l'anell de per vida. Potser arribaré als seixanta anys i hauré passat tota una vida fent de mestra, hauré estat feliç i estaré orgullosa de tot allò que hauré fet. Però ara mateix em rebenta aquest matrimoni pel simple fet de ser un matrimoni, un plantejament a llarg plaç i amb poques opcions de canvi. Les puntetes m'ajudaran a sobreviure físicament i la part del peu que deixaré a l'aire m'ajudarà a sobreviure mentalment. Sempre tendré l'esperança de viure a una illa deserta explotant al màxim la meva condició d'ésser humà, de mamífer terrestre, d'animal. Sempre creuré que un dia faré una cançó que posarà la pell de gallina a algú. Sempre defugiré de la rutina. Sempre estimaré de ver. Sempre cercaré on sembla que no hi ha res, on sembla que hi ha silenci. Sempre sabré cert que aquesta no és una bona manera d'organitzar el món. Sempre creuré que un bon polític no ha de ser polític. Sempre tendré dins meu aquell punt catastrofista que faria un reset al pobre planeta. Sempre creuré en la bona voluntat, en el respecte, tendré plena confiança en els infants i intentaré que siguin bones persones. Això darrer, evidentment, ho faré amb tota la meva ànima, amb tot el meu peu.

vs

2009-03-30T23:06:00.003+02:00

Ei, te jur que me mor de son. Què dius, tio? Però si és prest! A mi què m'és si és prest, jo tenc son! Bé, bé. Vés a dormir idò, no? Ja. Però és que demà me despertaré massa prest. I què? Però a tu t'és igual, o no? Sí, sí. Crec que faré un cafè. Què dius, tio? Si fas un cafè a aquestes hores no dormiràs! Buf, però és que no saps sa son que tenc, i és molt prest.

tres setmanes

2009-03-23T22:47:00.002+01:00

Tenc clar que m'estim més un moment surrealista que tres setmanes de realisme intens. Quan el surrealisme esdevé el realisme més atractiu de l'existència tot envesteix un sentit en forma d'espiral que va esborrant lentament l'estricte significat de "sentit" i la paraula es va perdent a ella mateixa. Ja només en queda una pols insignificant que s'acomoda sobre la rellevància que prenen les situacions gairebé imperceptibles d'un moment agradable que amb tota la naturalitat del món pot derivar a un surrealisme que farà esclatar l'autenticitat de l'impuls humà.

Tothom hauria de cantar quan camina pel carrer.

sou mem

2009-03-13T22:23:00.006+01:00

No hi ha horitzons, no hi ha por, no hi ha temps, ni espai, ni oblit. No hi ha adéu, no.

L'objectiu d'arribar a un objectiu és viure'l, traçar el camí. I quin camí...

Gràcies per aguantar-me, penya.

No amolleu mai.

Terra

2009-03-09T21:52:00.005+01:00

Partint de la base que no és necessària molta altura per veure'm del mateix tamany d'un àtom tot és més bo de dur i tot és més mal d'entendre.

fusió

2009-03-05T19:50:00.005+01:00

Digeriré amb consciència qualsevol fruit podrit caigut del cel. Establiré les quantitats necessàries de sucs gàstrics perquè el meu organisme pugui processar el meteorit imprevisible de manera òptima. N'aprofitaré totes les partícules i l'única substància de rebuig serà el passat. M'inventaré escorces opaques i ben macises que només podran traspassar segons quines animetes. Presentaré el cor al pensament, el pensament al cor, es faran amics i ja mai més hauré de fer d'intermediària. Ells dos i jo serem un sol ésser destinat a ser feliç.

kiitos

2009-02-25T17:13:00.026+01:00

Vaig dir poques vegades kiitos, però ara no m'aturaria de dir-ho. Aturaria tothom pel carrer: "moi moi! ateria! kiitos!" i poca cosa més, però seria allà, amb els arbres blancs com si fossin bastonets de pa de gamba ben a punt de ser mossegats. Els miraria anant per la carretera amb aquell cotxe que encalentia els ossos intentant fer fotos a les senyals de perill de rens. No vaig aconseguir-ho i quedà pendent juntament amb veure l'aurora boreal, ficar-nos dins el forat del gel i tornar-hi, simplement. Potser va ser la tranquil·litat de la gent finesa que ens va contagiar una espècie de fluïdesa vital completament lliure i despreocupada que va fer d'aquest viatge una de les experiències més agradables de la meva vida. I la foto ho diu tot.

No deixeu de visitar "Sa pintura de s'albercoc", el bloc de na Mònica, http://salbercoc.blogspot.com. Si un viatge s'ha d'explicar de qualque manera, sense cap dubte és aquesta!

out

2009-02-02T23:07:00.005+01:00

Vaig créixer entre el verd i el vermell d'una pista de tennis de ciment i mig borrada, que s'inundava amb quatre gotes d'aigua perquè l'arena del camp de futbol del costat tapava qualsevol via de sortida. Era una aventura anar a cercar les pilotes que tiràvem a la terra del veïnat, sempre mirant si hi era per no rebre una renyada monumental i lògica: trepitjàvem el sembrat! Fer paral·lels era un avorriment, però en el fons servia per controlar la pilota, igual que fer poals i poals de dreta, de revés, volea i smatx. I és que, tanmateix, passàvem més gust de fer quinzes, o olímpics, o vint-i-uns, o zetes. Jugàvem a tennis, i era la nostra vida. La meva vida.

Avui hi he jugat. Només una estoneta.

bon dia

2009-02-02T00:41:00.002+01:00

Demà dematí em tornaré a despertar amb una rialla de resignació assumida d'haver de començar un altre dia amb la feina de classe com a eix central i com a maldecap insistent i capritxós. Quan soni el despertador riuré com qui és víctima d'una broma... i què hem de fer? Cercaré l'humor al dematí rutinari, faré el cafè de cada dia -embrutant la cuina com ningú, segons ma mare-, i envestiré la feina amb una motivació autoproduïda a base d'orgull personal i d'obligació responsable. Perquè jo puc, joder.

via lliure

2009-01-27T00:06:00.005+01:00

Mai no ens en faltaran,
de camins per recórrer...

sense títol

2009-01-18T22:47:00.004+01:00

Sant Antoni gloriós s'ha acabat, foguerons, sobrassada, flautí i guitarrons, violins, banda, oh banda, trompetes i de bona gana, de bona gana Sant Antoni de Viana! Herbes, bots, i gent, molta gent, Son Macià i cap a cases, sa volta i camina caminaràs. I dormir i món real, i webs, i polls, i anàlisis d'harmòniques en do major, tot en do major i a mamar, i línia de direcció per amunt, i línia de direcció per avall, i quina puta memòria que tenc, que ja ho he viscut, i ja ho he entès, i ja he après i ho he interioritzat i ho he reflexionat, i si no t'ho llegeixes t'ho llegiré en veu alta, vendré a ca teva i no te deixaré dormir fins que no m'hagis escoltat i no t'hagis quedat amb sa meva cara, que ja està bé. Me sents? Que m'és igual i que te faré faltes d'ortografia i te contaré sa vida i tu no ho sabràs. I no t'ho dic a tu, que li dic a ell. I que dia 11 arribarà i faré un levare de negra amb puntet tridimensional i m'enfilaré per sa bolla del món i tot serà blanc i farà fred, i tremolaré de plorera perquè veuré coses noves, molt noves, més noves que mai. I ja hauré analitzat totes ses coses analitzables de sa vida i hauré fet memòries i hòsties i estaré estona a visitar enciclopedia.cat. Que ja m'és igual, perquè estic perdent es respecte a aquells més respectats. Me'n vaig a dormir, i si un cas, no m'ho tengueu en compte.

en teoria

2009-01-09T13:07:00.002+01:00

Ara mateix esborraria del mapa totes les teories que s'han escrit i donaria pas a l'experiència, a la individualitat, a la lliure direccionalitat. Que una persona decideixi compartir les seves pròpies vivències -o fer-se autobombo- en relació a un tema en concret és del tot lloable i no hi tenc res en contra. Però tot comença a prendre un sentit molt diferent quan aquestes teories es converteixen en úniques i invariables. Sí, és fantàstic investigar sobre un tema, sobre què se n'ha escrit, conèixer quines coses han descobert aquells que s'hi han dedicat més a fons. Però dir amén a la teoria d'algú i, sobretot, obligar algú a dir amén a la teoria d'algú és absurd.

Se me'n fot si en Celibidache diu que hem de dirigir amb els dits per envant, que només hi ha d'haver un pla, que s'ha de fer un clic per donar l'entrada o que el tancament ha de ser discret. Si en Pitàgores em diu que la hipotenusa al quadrat és igual a la suma dels dos catets al quadrat, m'ho creuré, i tant que m'ho creuré, i li donaré les gràcies si fa falta. Però no entenc que algú m'obligui a dirigir segons la tècnica de Celibidache, que em digui com m'he de comunicar amb la gent que dirigesc, com he de moure les meves mans, com he de col·locar el meu cos, com he de moure els braços. Dirigir és comunicar-se, i la millor manera que tendré jo de comunicar-me serà la que surti de mi.

Si dic que esborraria totes les teories no és per menysprear-les, sinó que és perquè no s'esborrin els milions de teories que hi ha dins cada un de nosaltres.

Déu no existeix

2009-01-04T14:40:00.005+01:00

Que una persona canviï radicalment en menys d'un any la seva manera d'actuar i de tractar una altra persona és poc probable, però possible. Que dues persones canviïn aquestes mateixes coses i al mateix temps és encara menys probable, però és possible. I que més persones canviïn això mateix amb el mateix temps i tenint la mateixa funció dins un cert sistema és molt menys probable, però, una altra vegada, és possible. I és possible si darrere hi ha una certa persona amb un cert interès per proliferar la seva reputació personal i implantar uns criteris que s'ha inventat amb aquest mateix objectiu i que s'allunyen infinitament del vertader significat del sistema en qüestió.

La superioritat d'aquest individu és tan falsa com el títol de Déu que ell mateix s'ha adjudicat i el projecte de proliferació li ha estat gros.

Tothom sap que no hi ha cap crim perfecte.

planning

2009-01-03T00:27:00.004+01:00

Aprendre a tocar la guitarra, independitzar-me i fer-me la depilació làser són els plans més sòlids que tenc a llarg plaç deixant de banda altres idees que tenen més a veure amb l'estil de vida en general. La llibertat no es guanya ni es perd, forma part de nosaltres de la mateixa manera que en formen part els òrgans i els sentiments.

Que els anys no passin, que es visquin.

pijama

2008-12-20T11:13:00.003+01:00

Són devers les 11 i he quedat aturada, en sec. M'ha aturat el silenci, el sol, fins i tot el tic tac del rellotge de la cuina -l'únic indici de moviment que puc notar ara mateix-.

He passat gust de menjar les dues taronges -o mandarines, no ho he arribat a aclarir mai-. Cada trosset de pell que estirava es convertia en un vertader espectacle per a qualsevol ésser viu microscòpic que ho presenciàs: brollaven gotetes minúscules que s'encenien amb els raigs de sol que passen a través dels vidres de la cuina. I tot d'una m'he imaginat que veia, més amunt que els arbres, una taronja -o mandarina- gegant, que algú la pelava, i que brollaven les gotes brillants que s'entrellaçaven amb els raigs d'aquest sol de dissabte dematí. M'he menjat les taronges -o mandarines- i he tirat els pinyols damunt els éssers vius microscòpics.

PD: per un moment m'he imaginat que la taronja tenia la mida real i que jo era un d'aquells éssers microscòpics. Però era com imaginar que hi ha una força gravitatòria que ens fa estar ancorats a la Terra i ho he deixat anar.

match point

2008-12-08T15:58:00.003+01:00

L'ungla del dit gros de la mà esquerra creix desmesuradament mentre jo intent visualitzar el proper capítol en línies generals de la meva vida. Hauré de rompre una espècie de camp de força magnètica per aclarir què hi ha darrere MEM, per desxifrar què vull fer. Hauré de xerrar una estona amb mi mateixa, i quina por, vés a saber què em diu aquesta. Potser vol ser astronauta, o pagesa, o trombonista, o psiquiatra, o pintora, o àrbitre de tennis, o figurant, o enginyera nàutica, o detectiu, o mànager d'un grup de rumba catalana... jo què sé. Només sé que aquesta galtada de planificació ha arribat de cop, sense esperar-la. No sé a què ha vengut, però supòs que és qüestió de minuts que torni a desaparèixer.

patapam!

2008-12-01T23:06:00.003+01:00

Em fa oi la política i em fan oi els polítics. Em ficaria en política per intentar canviar la política però després em faria oi a mi mateixa. Tu, deixa de mossegar-te la coa! Hi ha d'haver alguna manera... posar un pal a la roda i que tot traveli. Que tot es vincli perquè les coses comencin a funcionar!

Que els polítics no siguin polítics... crec, sincerament, que aquesta seria una bona manera de millorar-ho tot.

silenci

2008-11-30T19:28:00.007+01:00

Instintivament m'he posat els calçons del pijama dins els calcetins. Me n'he temut ara, quan he allargat la cama per posar-la damunt l'altre sofà i m'he notat una estirada que no m'esperava. Comença, així, el típic vespre d'un diumenge postcanvid'hora. Xemeneia encesa, sensació de nit, cansament, camilla, braser, tranquil·litat, silenci... silenci... silenci extern i silenci intern. Silenci que sona amb el renou del vent, vent que alhora romp el silenci. S'hi està bé, amb la tele apagada; l'hauríem de tenir així més sovint: els mòbils penjats defora se senten i se sentirien també els ocells si no estassin ja dormint.

Na Joana ja ha partit cap a Palma.
Deixes res? Ai mamà...

pelvis

2008-11-27T18:43:00.004+01:00

Na Joana fa un treball sobre la pelvis, en Siset i na Nespla fan vida de ca -en Siset, pobret, amb una bona campana al cap- i jo perd el temps que em dóna l'únic horabaixa susceptible de ser perdut de tota la setmana. Hi ha un braser més o manco encès davall la camilla i faig cas d'una veu anònima. Vaig sense calcetins -així, cada parell de minuts, puc fer un crec-crec d'aquells que m'agraden-.

És estrany, però un sol horabaixa buit em recompon, equilibra una existència que ara només és per a una escola i per a una revista; per a centenars de nins que, malgrat tot, em fan riure, i per a unes pàgines que sent tan meves com si duguessin el meu nom. M'agraden aquests matins i m'agraden aquests capvespres. I m'agraden aquests vespres perquè sent que a més d'haver viscut per a una escola i per a una revista he viscut per a mi i per a allò que m'agrada. És tan simple com això.

Ara plou.

les tres

2008-11-17T22:34:00.005+01:00

El sol d'hivern de les tres del migdia sempre em duu al carrer de la Pau, quan partia cap a l'escola amb la tranquil·litat de saber que, evidentment, les dues hores passaven més aviat que les tres hores del matí i amb la lleugeresa que m'aportava la impressió que les classes del capvespre no eren gaire importants. Bola de Drac acabava quan faltaven vint minuts per les tres, i durant la publicitat, que només durava dos o tres minuts, anava a rentar-me les dents per poder veure la sèrie fins al final. Quan acabava, sortia al carrer i cap a escola. Dues hores, i au.

No hi tornaria, en aquell temps, però aquesta sensació hi serà sempre.

tanquem els finestrons

2008-11-09T19:31:00.006+01:00

Tot és ara i res (1970)

Joan Vinyoli.

Enyor cantar-la, de ver.

ignició!

2008-11-01T15:44:00.004+01:00

Jo hi hagués quedat eternament, dins aquell iglú... s'hi estava de puta mare. Allò sí que era Música, sexe harmònic, apoteosi, budells que es remouen, pèls de punta, plorera, ganes de cridar... Antònia Font... el Concert que s'ha convertit en l'inici d'una creença politeista compartida entre en Joan Miquel Oliver, en Miquel Àngel Aguiló i l'Astronauta Rimador.

felanitx

2008-10-22T23:12:00.004+02:00

Ei, i si tornam a encendre la xemeneia, treim la guitarra, la carabassa, encalentim les veus amb molt d'alcohol i cantam quaranta mil vegades les cançons del repertori? Eh?

espines

2008-10-21T21:39:00.004+02:00

Podria assegurar, sense passar gens de pena d'equivocar-me, que estaria realment perduda si no trobàs, cada parell de dies, una estoneta per estar tota sola i fer servir les cordes vocals i les cordes de la guitarra per treure'm les espines que s'han anat clavant aquí dins sense saber gaire bé per què. Avui ha estat ben llarga, l'estona.

Les cordes vibren fins que, de sobte, m'atur enmig d'una cançó i me'n ric de mi mateixa.